David Gilmour, brillantor amb ecos de Pink Floyd a ‘Luck and strange’

Enterrada ja una vegada per totes l’esperança d’una última aliança entre David Gilmour i Roger Waters (després que, l’any passat, el primer donés la raó a la seva dona, l’escriptora Polly Samson, quan, a la xarxa X, es va quedar a gust dient al seu excompany "antisemita, apologeta de Putin, lladre, hipòcrita, evasor d’impostos, cantant de play back, misogin i megalòman malalt d’enveja"), queda malgrat tot un marge per a obres disfrutables i fins i tot pacificadores, com aquest Luck and strange, un àlbum portador de bones idees fins i tot en el marc de certa resplendor crepuscular. Potser el final s’acosti, però no serà aquesta tarda.

Amb aquesta al·lusió literal a la fortuna i a la raresa, el cinquè àlbum en solitari de Gilmour (el tercer després de la que, tot ho apunta així, va ser l’escena final de Pink Floyd, la reunió al festival Live 8 de 2005) disserta sobre la vida i la seva fugacitat, i ho fa amb un llenguatge musical molt distintiu, suaument refrescat pel productor Charles Andrew, reconegut per les seves tasques amb el grup indie-art-rock Alt-J.

L’obertura amb la breu Black cat i la peça titular, introspectiva i bluesy, ens situa en una envoltant empremta Floyd madura sense girs que cridin l’atenció, si bé és vàlida per situar el context de l’àlbum, ancorat en les cavil·lacions generacionals de Gilmour (els anys del baby boom després de la Segona Guerra Mundial van ser "un bon moment per néixer / carrers alegres i llet gratis per a tothom"). I perquè deixa anar una pista emotiva, el registre pòstum del vell company Rick Wright a l’òrgan Hammond i al piano elèctric.

Les cançons van canviant favorablement de mica en mica, amb aquest Piper’s call de ritme pesat i picada d’ullet als pactes de Faust amb el diable, i sobretot en el tram central del track list.

A A single spark, amb el seu finíssim solo de guitarra sobre un fons orquestral, i amb el vaivé compassat, amb més gruix elèctric, de Dark and velvet nights, composició que deixa anar inquietants fogonades amb vista a l’últim llindar: "¿Com ens n’anirem? / ¿Agafaré la teva mà, o tu et quedaràs agafant la meva?". Uns textos que gairebé tots estan escrits per Samson, còmplice lírica des de fa més de 30 anys (ja es va involucrar en l’últim àlbum de Pink Floyd, The division bell, el 1994). Entre aquestes peces, l’adaptació de Between two points, de The Montgolfier Brothers, en la veu de Romany Samson, filla de la parella, de 22 anys, transmet una mena d’intriga balsàmica.

Notícies relacionades

Bea Lema, Premi Nacional amb un còmic sobre salut mental

Icíar Bollaín presenta ‘Soy Nevenka’, sobre l’escàndol de Ponferrada

El presagi del fos a negre

Mentre Waters s’enfurisma i s’encalla en la política mundana (com vam veure en els sermons de la seva última gira This is a drill), Gilmour alça la mirada al misteri del món, agafant-se als esclats de vivacitat sense ocultar el presagi del fos a negre. "El temps és una marea que desobeeix / que em desobeeix a mi", xiuxiueja a Scattered, acompanyat d’un piano avantgarde i reservant un altre exquisit solo de guitarra per al crescendo final. Però Luck and strange, un àlbum en què se citen artesans del calibre de Steve Gadd, Guy Pratt o Roger Eno (així com Anton Corbijn en el disseny de portada), és més celebratiu que elegíac, i realça la vida, aquesta espurna incomprensible (A single spark) que es produeix "entre dues eternitats".