L’intens final de ‘La amiga estupenda’

HBO ha triat un bon moment per estrenar la quarta i última temporada de La amiga estupenda (Max, avui): no fa tant que el primer volum de la tetralogia Dues amigues d’Elena Ferrante era elegit en una selecta enquesta de The New York Times com a millor llibre del segle XXI; el quart de la saga, La nena perduda, en el qual es basen aquests nous capítols, va ser seleccionat com el 80è millor.

El format de la sèrie era l’ideal per adaptar una obra sobre la relació complicada, plena d’alts i baixos i matisos diversos, entre dues dones al llarg de ni més ni menys que sis dècades. Lector i espectador les coneixen com a nenes d’un barri pobre i violent dels afores de Nàpols en la dècada dels 50. Elena Greco, àlies Lenù, és obedient, estudiosa. Raffaella Cerullo, àlies Lila, és el seu complement rebel. Les uneix el desig per aprendre, per descobrir, per voler escriure llibres. Partint d’una relació divergent i indissoluble alhora, Ferrante explorava qüestions de gènere, lluita de classes i història política a Itàlia. "Llegir aquesta novel·la implacable i inoblidable és com anar amb bici sobre grava: rellisca i estressa tot alhora", explicava The New York Times sobre el número 1 de la seva llista.

El creador i director Saverio Costanzo va aconseguir capturar aquest vertigen durant una primera temporada que va marcar un patró intel·ligent per a les venidores. Era important ser fidel al text i al que s’hi explicava, o retre el mateix culte a la paraula que Ferrante, però no es podia desaprofitar la naturalesa visual de la televisió. Costanzo no abusava de la necessària narració en off i sabia crear imatges perdurables, com el petó d’ombres a l’escala. La distingida cineasta Alice Rohrwacher (últim premi del festival D’A) va aportar la seva poesia visual a alguns capítols de la segona temporada. Daniele Luchetti (La voz de su amo) va dirigir la tercera sota la influència de John Cassavetes.

Després de narrar les tres primeres temporades, Alba Rohrwacher (vista en pel·lícules de Costanzo, la seva germana Alice o Luca Guadagnino) apareix ara com l’exitosa escriptora Elena Greco, substituint una Margherita Mazzucco que començava a resultar massa jove per fer de burgesa fastiguejada d’una vida en aparença envejable. Lenù ja ho ha dinamitat tot i ha canviat la seva família per l’intel·lectual Nino (Fabrizio Gifuni), objecte de la seva devoció des de la infància. Ella mateixa reconeix la contradicció perversa d’escriure tant sobre autonomia femenina i després deixar-se controlar per un home. Quan torna a casa (tard) per Nadal, no hi ha cap ànima a la vista: ni el dolgut marit Pietro (Pier Giorgio Bellocchio, fill de Marco Bellocchio) ni dues perfectes filles que han sigut traslladades per l’àvia paterna a Torí perquè els pares discuteixin ben lliurement.

Al contestador s’hi acumulen els missatges de Lila (Irene Maiorino), l’amiga que no va aconseguir escapar-se del barri i de les seves lleis, que es va quedar sense estudiar i sense publicar i que va quedar atrapada en un matrimoni encara més infeliç que el de Lenù. Això, però, no vol dir que no hagi aconseguit una forma de poder: ara gestiona un centre mecanogràfic al seu antic barri i s’ha guanyat el respecte dels esbirros que una vegada van amargar la vida a les amigues. Al principi de la temporada es produeix un retrobament esperat, una mica incòmode, on va començar tot.

Notícies relacionades

Bea Lema, Premi Nacional amb un còmic sobre salut mental

Icíar Bollaín presenta ‘Soy Nevenka’, sobre l’escàndol de Ponferrada

Banda sonora

Al llarg dels deu, no pas vuit, nous episodis, la directora Laura Bispuri sap mantenir l’equilibri entre l’empenta literària i la recerca visual. La amiga estupenda continua sent una sèrie d’idees i paraules, i alhora de pells i textures. Rohrwacher sap brillar amb la veu i el cos, ajudada per la confiança que té en una directora amb qui es coneix molt bé: Bispuri ha comptat amb l’actriu en els seus tres llargs fins ara, entre ells Figlia mia, a concurs a Berlín el 2018. La gran banda sonora del neoclàssic Max Richter, entre les millors que s’han compost mai per a un mitjà, acaba d’empènyer aquesta sèrie a l’olimp de la televisió i a l’stendhalisme més salvatge.