La inacceptable conducta sexual de Miki Berenyi

Ivan era periodista freelance i, sobretot, un faldiller empedreït. Yasuko Nagazumi va iniciar de xiripa, pel seu exotisme, una carrera com a actriu de repartiment que aviat li va reportar bons dividends. Dos més dos, la parella va durar poc. L’àvia Nora va anar a viure amb el pare de Berenyi, mentre que la seva mare es va aparellar amb Ray Austin, antic doble d’acció al qual no li aniria malament com a director de sèries (Els venjadors, Hart i Hart, Magnum) i amb qui Nagazumi acabaria mudant-se a Hollywood.

La vida amb el pare era el súmmum, no tenia regles, fins i tot s’emportava Miki com a esquer en les seves caceres nocturnes. Alhora, algun amic del pare i Nora abusaven sexualment de la nena. Sí, l’àvia, filonazi per a més informació. "Era una cosa d’extrems –diu Berenyi–. Les vacances a Hollywood amb la meva mare i els viatges amb cotxe amb el meu pare, que era divertidíssim, a Hongria o a Torremolinos, on tenia un apartament, eren excitants. La part difícil era ser filla única i que els meus pares desapareixien quan els donava la gana. No només els trobava a faltar, sinó que tenia com a principal cuidadora Nora, que era una boja rematada. D’una manera estranya, no va ser una infància tràgica. Tot i que sí complicada".

Promiscuïtat

Berenyi utilitza en aquest tram un to digne de Mary Kart: saps que és un drama, però no pots evitar riure. "Crec que és com parlo la major part del temps –assenyala–. Però és clar que m’agraden escriptors que tenen un sentit de l’humor sec i burleta, com Kurt Vonnegut. Sabia que hauria d’escriure sobre temes difícils, però no volia escriure un llibre pesat. Volia que fos una lectura àgil".

L’artista va tenir una adolescència amb una pila de concerts a l’any, fanzins i promiscuïtat. Va trigar a relacionar el seu comportament sexual amb els abusos que havia patit. "Llavors no es parlava d’abusos a menors, era una cosa que només passava a nens que havien sigut segrestats –apunta–. Per a mi el sexe era només una cosa que oferia quan volia que algú fos amable amb mi. El sexe no tenia la intimitat que un bon desenvolupament sexual demana. Imagino que també pesava l’exemple del meu pare. El que jo no sabia llavors és que el meu pare també havia patit abusos de la meva àvia. Bastantes víctimes d’abusos entren en la indústria del sexe perquè han après a distanciar-se del sexe. Recordo haver pensat que seria bona en la prostitució o l’estriptís perquè ja tenia experiència. De tot això no se’n parlava, però dins meu sabia que els abusos m’havien fet mal".

Ja estem en la segona meitat de Cruzando los dedos, igualment extraordinària en tant que Berenyi ofereix una visió interna i femenina del pop independent britànic dels últims 80 i els primers 90. Un entorn suposadament guai que no obstant era masclista de mala manera. "Em va sorprendre fins a quin punt era inacceptable el meu comportament sexual, i el d’altres dones, no era jo l’única criticada –assenyala–. I no només eren homes els que et titllaven de puteta, també dones. Mentre que amb els homes es deia ‘estan en una banda, estan de gira, ja saps, què faran’".

Fàcil de corrompre

Notícies relacionades

La Fundació Romea anuncia un segon congrés d’espectadors

El Molino reobre el 27 d’octubre amb música i restauració

L’enrobustiment del pop independent en aquella època va comportar amargors. L’esperit indie va ser fàcil de corrompre. Si bé Berenyi estableix categories. "A algú com Ivo [Watts-Russell, cofundador de 4AD, el segell per al qual gravava Lush] no és que no li agradessin els diners, però tenia uns valors que va mantenir. 4AD no va canviar ni amb Cocteau Twins ni amb Pixies, dos grups que van ser enormes. Fins que Ivo va patir una crisi nerviosa i se’n va anar. Però hi va haver segells que es van deixar encegar per la possibilitat de tenir èxit. Penso per exemple en Creation. Va resultar que molta gent només deia que odiava certes coses perquè no podia tenir-les. Puc entendre-ho, però em va fastiguejar perquè jo creia de veritat que hi havia un cor polític en la música independent".

Lush es va dissoldre després del suïcidi de Chris Acland, el seu bateria, el 1996, poc després que el grup publiqués Lovelife. Aleshores, l’ambient musical en el qual Berenyi s’havia forjat era història. Regnava, absolutista, el Britpop. "El Britpop va ocupar tot l’espai, no va deixar lloc per a res més –observa Berenyi–. Va ser fabulós per a alguns, van guanyar molts diners i s’ho van passar bomba, però també va ser una gran bola amb efectes negatius en l’underground i la creativitat. Va ser com si decretés l’obligació de ser mainstream".