¿Realment va perdre Trump?

Poques hores després del debat electoral de dimarts als EUA, Donald Trump va tornar a coincidir amb Kamala Harris. I tot i que ja no estaven en un plató, en l’acte commemoratiu per les víctimes de l’11-S hi havia fins i tot més càmeres pendents d’ells dos. Així que Trump va decidir "fer un Kamala": prendre la iniciativa (dominar l’escena) i saludar la seva adversària. Tot i que només dues persones el separaven de Harris (l’exalcalde de Nova York, Michael Bloomberg, i el president Joe Biden) i podia haver sigut ell mateix qui sol·licités la trobada, el magnat republicà (acostumat que l’hi serveixin tot amb safata) li va demanar a Bloomberg que hi intercedís. Obedient, l’exalcalde va interrompre la conversa que Harris mantenia amb una altra persona i li va expressar la petició de Trump. Harris, sorpresa però ràpida, va accedir a estrènyer la mà del seu rival.

Al mig de la salutació, Biden reia maliciós sabent que, per fi, algú havia aconseguit fer una esgarrapada al monstre. "Bona feina", va verbalitzar Trump per reconèixer la superioritat de la demòcrata en el duel de la nit anterior. "Gràcies, gràcies", va respondre Harris, i Trump va aprofitar per donar-li dos copets a la mà (un subtil recordatori d’"aquí mano jo"). Malgrat la perplexitat per les (mínimes) formes de Trump; la seva mà esquerra amagada (oculta, no sincera) i el recol·locament de pantalons (de paquet) de JD Vance, el seu candidat a vicepresident, mostraven la incomoditat dels republicans.

Les ximpleries del republicà

Alguns experts ja van advertir a l’equip de Trump que prohibir al seu candidat ser "agressiu i condescendent" en el debat podria acabar penalitzant-lo davant el seu electorat i, a més, paralitzar-lo. El "prova de no ser tu" és tan complicat com arriscat. Això és el que va passar. Donald Trump és un imbècil, però ningú pot negar que és un monstre (també) televisiu. No obstant, la matinada de dimarts a dimecres vam veure un Donald Trump reprimint-se rere un faristol i intentant passar desapercebut (¿van veure que la seva vestimenta es confonia amb el fons del plató?), mentre una dona vestida de fiscal el jutjava amb cada pregunta, resposta, paraula i gest. La fera buscava no caure en la trampa del seu rival intentant no mirar-la, ignorant-la. No obstant, amb aquesta actitud donava la sensació que Trump (per fi) temia algú.

Notícies relacionades

Els petons impossibles

Un grup d’intel·lectuals demanen garantir l’autonomia de la cultura catalana

Mentrestant, Harris s’anava encoratjant i no parava de desafiar-lo i desafiar-lo, clavant-li la mirada. La barbeta altiva (orgull, superioritat), la mà d’escolta (incredulitat) i les rialles per assenyalar/desacreditar les ximpleries del republicà no serien mai recomanables en un debat per burletes i insolents. Però quan t’enfrontes a un personatge com Trump, el risc a semblar altiva pràcticament desapareix.

Trump va tornar a ser Trump en el mateix instant en què va acabar el debat, però aquell moment gairebé ningú el va veure. No va esperar que Harris recollís ni es va acomiadar d’ella ni dels moderadors. I sí, gestualment, la demòcrata va dominar el debat. Però això no vol dir que Harris guanyi les eleccions. No és blanca, és dona, no ha fet pràcticament res com a vicepresidenta i als EUA, per desgràcia, hi ha massa Trumps.