Residente: "No em puc acomiadar amb aquest disc, i no perquè no vulgui"

És irònic, em burlo potser de mi mateix i de la realitat, del que sento que passa avui dia. Un dia estava en un concert d’algú que admiro i tothom cantava una cançó i jo no entenia res del que deia. I és que les lletres ja no importen. És el que em fa sentir trist de la música. En algun moment vaig sentir que es donava importància a les lletres, i vaig voler ser part d’això, però cada vegada se li dona menys valor. Després hi ha la IA. Ara, el pla és substituir els escriptors. És pel que estan lluitant ara a Hollywood. Ja passa en la música, crear cançons amb IA.

Artefactes que es pengen a les plataformes, a través de bots, i accedeixen al repartiment de drets d’autor.

És inquietant, tot i que es tracta de saber utilitzar l’eina. Jo no escriuria una lletra amb IA, però la utilitzo en algunes coses; per exemple, per crear imatges o per dissenys ràpids. Tinc fe que no pot substituir les coses que venen de l’ànima. Però és preocupant que el públic arribi a no saber distingir entre una cosa i l’altra.

Aquest àlbum s’havia de publicar a finals del 2023 i va acabar sortint al febrer. Llavors va dir que el retard era a causa de l’impacte que va tenir en vostè la guerra a Gaza.

Sí, el vaig ajornar perquè no em sentia bé traient el disc en aquell moment. Estava molt trist. No podia dormir. No em sentia bé per sortir a defensar un disc. Veia aquelles imatges i pensava en el meu fill. Això d’Ucraïna també. Odio la guerra, la violència. I ara això de Veneçuela, un país al qual ja no vaig des de fa 11 anys. Veig el que hi passa i és devastador.

¿Què pensa de les eleccions veneçolanes?

No soc ningú per parlar d’un país on no visc, no visc el seu patiment, però sí que tinc potser el poder artístic de demanar a les organitzacions internacionals que exigeixin proves que el Govern veritablement va guanyar les eleccions. Que ensenyin els números. Han matat chamaquitos que han sortit al carrer a defensar les seves idees.

I com a porto-riqueny que viu a Nova York, ¿com veu la campanya nord-americana?

Lamentablement Puerto Rico és una colònia dels Estats Units. Nosaltres no podem votar el president dels Estats Units, sinó que hem de resar perquè ells votin algú que sigui bo, perquè serà el nostre president. Per tant, ja no crec en els polítics. Se’m fa ben difícil confiar-hi.

Tornant a l’àlbum, la mort hi és bastant present, des de la mateixa arrencada amb la nota de veu de la violinista que va morir Valentina Gasparini, introducció del tema 313. ¿S’ha volgut apartar de la temàtica social?

És un disc ben personal. He volgut diferenciar aquest projecte de Calle 13. En temes com 313, Ron en el piso i Pólvora de ayer toco el tema del temps, de les coses que s’acaben, i se sent com a una cosa existencial.

En El malestar de la cultura esmenta Freud.

En la cultura hi ha d’haver un equilibri per mantenir-la viva i saludable. No n’hi ha quan perd la seva identitat o quan està tan pendent de mantenir-la que s’oblida de caminar cap endavant.

L’àlbum dura hora i mitja, i resulta exigent en aquests temps de tonades viralitzades a TikTok.

Sí, tot va en contra de la lògica. Els vídeos del disc duren 8 o 10 minuts. Me la vaig jugar, però tinc fe en la gent, en el fet que pugui prestar atenció a coses que se sent que es van fer amb amor. Però aquest disc és una transició al que ve, que serà potser més organitzat conceptualment, perquè aquest té temes que venen d’un altre moment.

Llavors, ¿hi haurà un altre àlbum? ¿No s’acomiada de la música, com havia deixat entreveure?

No em puc acomiadar amb aquest disc, i no perquè no vulgui. De fet, no m’acomiadaré perquè sento que sempre faré música, però pot ser que per un moment deixi de fer-ne per fer altres coses. És possible que el pròxim disc vulgui convertir-lo en una gran obra i presentar-lo així. Tot i que crec que el disc que vull fer a la gent no li agradarà.

¿Per què ho creu?

Perquè potser estarà molt volat. No ho sé. Però ara estic disfrutant d’aquest i el tocaré.

Les raons que té per apartar-se de la música, ¿tenen més a veure amb el cansament de la indústria o bé amb inquietuds de fer altres coses?

És tot això. Una raó és aquesta, com es mou la música avui dia. D’una banda, no diré que estigui malament, però no és la raó per la qual vaig dir que volia fer això. És un camí que va per la xarxa social, TikTok, la facilitat i la velocitat, que ni ho intentaré, perquè no m’interessa. Que ho facin els més joves. Que siguin creatius amb tot això. I, d’altra banda, perquè vull fer cine, el meu veritable somni de tota la vida. El cine em sembla desafiador, perquè involucra tots els mitjans. Necessito sentir-me com quan estava a la universitat, fer art i no pensar en un públic a qui hagi d’agradar.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Ja fa quatre anys va anunciar que la seva primera pel·lícula, com a realitzador, seria entorn de la figura José Maldonado, Águila Blanca, un revolucionari porto-riqueny. ¿És aquest el projecte que té entre mans?

Sí, l’estic acabant d’escriure amb Alex Dineralis, que és qui va fer Birdman. És una pel·lícula política, però no d’una manera òbvia. Puerto Rico és un país polititzat, perquè és una colònia, i la pel·lícula tracta sobre aquell període en què Espanya cedeix el país als Estats Units. Una pel·lícula que connecta amb films com ara Gangs of New York, Django desencadenat i 12 anys d’esclavitud. n