Retrat del nostre temps

La tercera pel·lícula de la realitzadora francesa Élise Girard és bastant curiosa, inclassificable, minimalista, divertida, trista i molt original, malgrat que per les seves imatges papalloneja l’ombra allargada de Lost in translation de Sofia Coppola. Aquí és una escriptora de bestsellers la que viatja al Japó per presentar la reedició d’un dels seus llibres i entaula relació amb el seu jove editor francès, que li ensenya el que ell considera més interessant de la seva cultura.

Però, de sobte, a la pobra Sidonie, tan perduda al Japó com ho estava Bill Murray a la pel·lícula de Coppola, se li apareix el fantasma del seu difunt marit i el to del film fa un gir gens brusc. Perquè tot és interromput i minimalista en aquest relat sobre éssers vius, éssers reapareguts, passats no superats i presents per superar.

Isabelle Huppert està a gust amb el personatge de l’escriptora. Sembla escrit expressament per a ella, però és l’actriu la que li atorga tota la seva entitat ambivalent: fràgil i esbojarrada, impertorbable i glacial, sorpresa i espantada, mesurada i divertida, sofisticada i reflexiva. Huppert és Sidonie, però Sidonie en Japón no és només una pel·lícula amb una interpretació excel·lent, sinó que, transitant el drama i la comèdia a parts iguals, ofereix un encertat retrat del nostre temps.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

‘Sidonie en Japón’

Élise Girard (Estrena: 13/9)