Antònia Vicens: "La crueltat és inherent a l’ésser humà"

"Vaig necessitar 40 anys d’escriure prosa per poder escriure un vers i ara he pogut cisellar bé la prosa d’aquesta novel·la gràcies que he estat 15 anys escrivint poesia", explica Vicens, que tot i que "exhausta" després d’acabar aquesta nova obra, una de les més esperades de la rentrée de les lletres catalanes i de la Setmana del Llibre en Català (que comença el 20 de setembre), està "reescrivint i reescrivint" els 20 poemes que preveu que conformin un nou poemari que veurà la llum en LaBreu.

Dolor i passió

Aquesta poètica es mimetitza, ja des del mateix títol, a Crideu la mort errant, digueu-me on va, novel·la coral, amb majoria de personatges femenins, "que viuen dolor, crueltat i passió, perquè la crueltat és inherent a l’ésser humà, per això hi ha tantes guerres i horror", lamenta Vicens. Remet a la mare de la protagonista, l’Elisenda, una nena de 10 anys amb el dietari, iniciat l’octubre de 1965, del qual comença el llibre. "La seva mare va viure l’horror del primer dia de la guerra i va quedar tan trastornada que li van regalar una caixa de colors Alpí. Però només en va utilitzar tres: el vermell per al foc, el groc per al sol i el negre per a la mort errant. I els va convertir en una imatge de llum i esperança. Perquè sense contrast amb la tenebra no hi ha llum. L’horror de la guerra se li va esborrar, però el dolor, les ferides, van quedar, i alhora la van fer salvatge i lliure".

La nena escriu com l’afecta la marxa sobtada del pare, pilot d’avió, i l’arribada de la nova companya de la mare escultora, una italiana també casada. "És tan protagonista l’Elisenda com el tros de terra en què viu, perquè la terra, el mar... tenen memòria i he volgut treure el misteri que tenen dins persones i coses". Com la terra que fins fa tot just dos anys va cobrir les restes d’Aurora Picornell, a qui Vicens cita a la novel·la retent-li "un petit homenatge". La Pasionaria mallorquina, jove militant comunista, va ser sepultada en una fossa a Manacor després de ser assassinada el 1937 durant la repressió franquista.

"Dormir" amb els personatges

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

Per a l’autora de poemaris com Tots els cavalls, "cada persona té un univers immens al seu interior, però tendim a mirar cap a l’exterior. La soledat i la pobresa d’aquells anys porta la nena a mirar cap al seu interior".

Feia anys que l’autora mallorquina "convivia" amb aquests personatges. "Eren molt reals, dormia amb ells –somriu–. Escrivia poesia però de tant en tant els treia i ells jugaven amb mi, com a la gallina cega, em deien que els tenia presoners. Fins que gràcies a la insistència del meu editor [Joan Riambau] em vaig ficar amb tota la meva passió i els vaig alliberar. Els havia mantingut amagats perquè no era capaç de ficar-me dins de l’Elisenda, d’escriure com una nina de 10 anys, ni de fer-los versemblants i donar-los una ànima. Els he estimat sense pietat, sé que no sempre els he fet feliços...".