Manuel Baixauli: "Ara ser subversiu és escriure un whatsap sense faltes"

L’autor de L’home manuscrit aprofundeix aquí en les relacions paternofilials. Alapont, un humil i perfeccionista fuster viudo, viu preocupat per l’apatia i deriva que veu en el seu fill adolescent, Aristides, enganxat a la marihuana i que ha començat a treure males notes i a arribar tard a les nits.

"Com en les tragèdies gregues, els dos tenen part de raó. El fill se sent oprimit per l’ambient del poble i per un pare amb una vida tan rutinària i té motius per voler una cosa diferent en la vida. I el pare sap que el fill pot caure pel precipici", explica Baixauli, per afegir, tot seguit, que avui existeix "un element distorsionador, la tecnologia". "Fins i tot els psicòlegs estan desconcertats sobre com desconnectar-los o si comprar-los el mòbil més tard. No sabria donar cap consell sobre educar els fills sobre això. La sensació és que la tecnologia ha pujat el Tourmalet i nosaltres anem darrere sense poder atrapar-la ni controlar-la. Només m’atreviria a dir: no tinguis por de ser rigorós amb els fills quan són petits, després t’ho agrairan", assenyala.

"No és autoficció. M’agrada imaginar. Aquí no hi ha assassinats, guerres ni violacions. És vida quotidiana, que ja és prou rica en conflictes", insisteix el multipremiat autor de l’autobiogràfica La cinquena planta. Però la novel·la sí que va sorgir d’una espurna real quan en un museu va veure un pare amb un fill d’uns 12 anys que no deixava de comentar entusiasmat les pintures. "Somiava ser artista, com jo a la seva edat. Deia jo faré, jo seré, jo, jo, jo. Mentrestant, el pare el mirava amb ulls amorosos i protectors com pensant ell farà, ell serà, ell, ell, ell. Un contrast i una asimetria que no vaig comprendre fins que jo mateix vaig ser pare".

Aquesta anècdota, i la pel·lícula Había un padre de Yasujiro Ozu, van ser l’origen de Cavall, atleta, ocell, títol que evoca una frase del cineasta Robert Bresson. "Són tres paraules que assenyalen la importància del tempo, la respiració, el ritme, el silenci. Són decisius i essencials a tota obra d’art". Referents cinèfils del mateix Baixauli, com Andrei Tarkovsky o Ingmar Bergman, que com la pintura, la música, la literatura o l’arquitectura amaren la novel·la. Disciplines de les quals, confessa, necessita alimentar-se diàriament.

L’"artefacte"

Escriu, afirma, "des de la perplexitat". "La vida és un continu de sorpreses, de coses que no acabo d’entendre i que intento comprendre". I, com el pare de la novel·la, fuster perfeccionista i minuciós, s’aplica "a fer les coses bé, sigui escriure un tuit, un correu o un article. És més divertit fer-ho a consciència que amb desgana. El revolucionari és fer les coses amb rigor. El subversiu és escriure un whatsap sense faltes".

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

A diferència de les seves habituals "novel·les laberíntiques i amb trencaclosques", aquesta és una història més lineal, admet, tot i que després es complica, alerta, quan apareix en escena "l’artefacte", que apel·la a la imaginació de cada lector. "Per a mi, seria un complex i elaboradíssim objecte de fusta, que podria assemblar-se a l’esquelet d’un dinosaure o una balena. És com una obra d’art que influeix en les persones".

Baixauli treballa ja en nous relats, gènere que ja va cultivar en Espiral. "Però seran més breus i condensats i més subtils. Com petits assajos, aforismes, també dibuixets, i alguna cosa autobiogràfica, sobre coses que passen al meu voltant. Mai deixo d’escriure".