Viatge al Buñuelde ‘Belle de jour’

L’historietista i il·lustrador Fermín Solís va publicar el 2008 Buñuel en el laberinto de las tortugas, que una dècada després seria portada al cine. El dibuixant torna als dominis del director de Calanda amb Luis Buñuel y los sueños del deseo (Reservoir Books). Però és un projecte diferent. No només perquè se centra en un episodi concret del cineasta, el de l’escriptura, juntament amb Jean-Claude Carrière, de Belle de jour el 1966, sinó perquè és "la primera vegada que no treballo amb un guió meu, i, a més, es tractava originalment d’un guió cinematogràfic".

Aquest guió el firmen el cineasta i dramaturg Esteve Soler i l’escriptor i productor Óscar Arce. Segons explica Soler, el període recreat, amb tots els dubtes que tenia Buñuel sobre la qualitat de la novel·la de Joseph Kessel en què es basava o el concurs de Catherine Deneuve en el paper principal, "és un moment fascinant a diferents nivells. Ens agradava aquell moment de crisi que travessa, que és prèvia a la consolidació", ja que Belle de jour va obtenir un èxit notable. "I també que consolida la relació entre Buñuel i Carrière. És una història d’amistat".

En efecte, el còmic parla de cine, somnis, l’empremta surrealista, la mort i els problemes amb la indústria, però perfila molt bé els llaços que estrenyen la relació entre el director i el que seria el seu guionista fix, amb l’excepció de Tristana.

Protagonisme de Carrière

Solís confessa que "tenia reticències de tornar a Buñuel. Però l’Óscar i l’Esteve em van convèncer. Ara no dibuixo com quan vaig fer El laberinto de las tortugas, així que també era l’oportunitat de dibuixar Buñuel amb l’estil que tinc ara. Aquest és, a més, un Buñuel més madur que el de Las Hurdes. En l’anterior còmic arribava verge a Buñuel, em va interessar més parlar de la meva terra, de Càceres". Afegeix que "mentre escrivia el guió, l’anava descobrint". "Jo sortia d’un dibuix més tipus cartoon per fer un projecte més seriós", reflexiona l’historietista.

"Vaig passar molt temps amb els fills de Buñuel i Carrière –explica Arce–. Era important poder transmetre la història de Buñuel correctament. Tenim moltes fotografies, guions, documents. Amb l’Esteve i el Fermín després vam recórrer els passos de Buñuel". Carrière assoleix un protagonisme absolut. Va ser més que el coguionista del film: "Les dificultats de Buñuel a l’enfocar la novel·la són evidents", recorda Soler, i al còmic hi ha diverses situacions que ho testifiquen, com les vinyetes en què el director llença la novel·la a la paperera o trenca el llibre a trossos. "Una de les exigències de Buñuel era no trair-se a si mateix".

Notícies relacionades

Catifa vermella per al talent internacional

‘Agatha, ¿quién si no?’ torna la diversió a Marvel

I aleshores, director i guionista, van crear uns personatges imaginaris, el Henry i la Georgette, amb qui parlaven mentre escrivien els guions. "El Henry i la Georgette són més surrealistes que la mateixa pel·lícula", comenta Soler, i els tres autors de la novel·la gràfica es van enamorar d’aquestes figures irreals amb què conclou el còmic, en dues boniques vinyetes davant del cine Doré de Madrid. "Buñuel va crear el Henry i la Georgette per jugar amb Carrière", intueix Soler, "i explicar-li les claus de l’excel·lència narrativa". Arce opina que "van ser útils per treure’s de sobre el pes dels productors i les perspectives del públic". En la mateixa línia surreal, Solís recorda com els somnis dels mateixos guionistes de Buñuel y los sueños del deseo es van acabar integrant en el relat.

"Estudiem molt bé el guió original, on hi ha escenes que no es van arribar a filmar i d’altres que la censura va tallar", diu Arce. Aquestes escenes han sigut utilitzades al còmic en un procés d’escriptura final, en el fons, molt buñuelià.