Julián Muñoz i el joc de la pena

A Julián Muñoz li queden pocs mesos de vida. Potser setmanes. El temps l’està aprofitant amb el que millor sap fer: rapinyar diners d’on sigui i com sigui, no pagar els deutes (ni intentar-ho) i, ara, atacar la Pantoja a canvi d’una bona quantitat.

Les Mamarazzis no mirarem l’entrevista de Julián Muñoz. Tenim grans companys a Telecinco i al programa De viernes, però no, amb nosaltres que no compti aquest senyor per exercir violència mediàtica contra Isabel Pantoja. Julián està gastant els últims cartutxos de vida per rapinyar tot el que pugui, a base de falta de moralitat i qualsevol tipus d’ètica. Vaja, en la seva línia. I a nosaltres, el xantatge emocional del seu estat de salut no ens l’empassem.

Julián no ha complert la condemna per devastar els fons de l’Ajuntament de Marbella. Hi ha gairebé 46 milions d’euros que ell solet va saquejar de les arques públiques i que no ha tornat. Pot ser que els tingui en paradisos fiscals, però no s’han pogut trobar. L’únic que ens interessa d’aquesta entrevista és que els diners que hagi cobrat vagin directament a on els va robar. Vaja, que no l’hi hagin d’embargar, que ell solet els pagui. No passarà. Ben apartadets estaran per a les seves filles i ara la seva dona, Maite Zaldívar. Que sí, que sembla una broma, però fa uns mesos es van tornar a casar, Julián i Maite. Òbviament, ella continua la seva relació amb Fernando, amb qui porta 20 anys.

De l’entrevista de Julián només ens interessaria que ell gastés els seus últims anys a rescabalar el mal que va fer i a demanar disculpes. Però no només no es conforma a continuar buscant diners a costa de la seva fama de delinqüent, sinó que aprofita els mitjans de comunicació per atacar Isabel Pantoja. No perquè ella li interessi gens ni mica, sinó perquè això és el que ell creu que ven. I no, en aquesta època de canvis socials i empoderament no aplaudirem que un senyor destrossi sense escrúpols la cantant. No som sospitosos de ser amigues de la Pantoja, més aviat al contrari, però d’això al fet que ens sembli interessant que disparin contra ella, doncs mireu, no. Tots dos es van enamorar i van destinar el temps que van estar junts a maquinar com podien robar a tort i a dret. Ella va pagar fins al final la seva condemna. Ell continua burlant-se a la nostra cara.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Que estrany se’ns ha fet a les Mamarazzis que hagi passat sense pena ni glòria la notícia que va avançar El Confidencial. El rei Joan Carles ha creat una fundació a Abu Dhabi a fi de reivindicar el seu paper històric i realçar la seva imatge tan perjudicada els últims anys. Bé, sense pena ni glòria no, perquè ràpidament les fonts més pròximes a l’emèrit han desmentit qualsevol tipus d’opacitat que assenyalava el digital. Molt romàntica és la idea que la Fundació Sumer (aquest seria el nom) només pretén reunir arxius i documents per tal de preservar la memòria de qui va ser rei d’Espanya entre el 1975 i el 2014.

La realitat, per a les malpensades com nosaltres, és que l’opacitat que ofereix el país on resideix l’emèrit farà que mai sapiguem quina és la veritable titularitat d’aquesta fundació ni d’on i en quines quantitats hi van entrar els diners. Res, si fa no fa el mateix. Estem tan acostumats en aquest país al mercadeig que s’ha parlat més de Victòria de Marichalar ballant i xerrant amb les formigues de Pablo Motos que no d’aquesta sospitosa fundació. I sí, Victòria de Marichalar. Aquesta és l’ordre. Ja no vol que li diguin Victòria Frederica. ¡Santa paciència!