Lletres com punys

E n el segon àlbum de Residente, irònicament titulat Las letras ya no importan, mana la introspecció, el contrast del seu verb robust amb les bases refinades (màquines, guitarres, violoncels), però per al directe el porto-riqueny ha optat per obrir l’enquadrament i cobrir els seus diferents registres: rap cru, trencaments intimistes amb enfiladisses orquestrals, cançó popular i himnes, els de Calle 13, que van configurar un concert catedralici com el d’ahir al Palau Sant Jordi (amb 13.000 assistents, segons l’organització).

Primera nit d’aquesta gira que saltarà de Barcelona a Madrid i d’allà a les Amèriques –en la qual va comptar amb Sílvia Pérez Cruz com a convidada sorpresa– i que René Pérez Juglar vesteix de superproducció. Ens va preparar fent sonar cançons d’Aute i de Silvio (lletres que, sens dubte, importen) i, després del cuplet La violetera, de Sara Montiel, va aparèixer ell, Residente, embolicat en una tènue teranyina de violoncel i contrabaix, camí del seu vibrant sermó autobiogràfic René. Peça en la qual fa confessions com "el concierto está lleno, pero yo estoy vacío", "en la indústria de la música todo es mentira" i "quiero volver a ser yo".

Residente passa per dies escèptics en la vida i en la professió, però al Sant Jordi van conviure les llagrimotes confessionals i la fúria i la celebració. El verb rapejat va entrar en bloc en sengles medleys, apel·lant a Pecador i als explosius Baile de los pobres i No hay nada como tú. Temes dels dos àlbums en solitari i de Calle 13. Banda frondosa, set músics aixecant delicades cortines de violoncel o implantant ritmes enganxosos amb extra de percussions: de Cumbia de los aburridos a una invasiva Atrévete-te-te, que va presentar amb mirada llarga: "Ballem-la en nom de la humanitat, davant guerres i genocidis, a Ucraïna, al Congo, a tot arreu".

Notícies relacionades

Catifa vermella per al talent internacional

‘Agatha, ¿quién si no?’ torna la diversió a Marvel

Residente és un as de l’agitació i en aquests registres més físics s’ho va carregar tot. Qui pensava que l’últim disc faria del directe un esdeveniment carregat de transcendència (i pretensions), es va precipitar. El concert va passar per diferents estacions, amb càntics de Calle 13 per compartir amb estrèpit (Muerte en Hawaii, La vuelta al mundo) i un tram amb ecos de la cançó popular i de forta càrrega política, amb els arpegis de guitarra de Justin Purtill i la desgarradora i dolençosa veu de Kiani Medina traient punta a Guerra y Latinoamérica.

El gresol de fonts sonores va reservar registres de jazz amb un aparatós Desencuentro, amb una sensualitat gairebé porno de Que fluya i amb un tram final en què, amb Calle 13, vam tornar al punt de partida. El René que canta a l’atordiment còsmic, al temps com a gran conqueridor i en vista de l’última casa en aquest 313 amb el qual va baixar el teló, deixant darrere un concert que va convidar a pensar que els dubtes que pugui tenir sobre la seva carrera musical són seus i només seus.