¿Per a què serveix una biennal d’art?

Si ara mateix llances una fusta al mar davant les Tres Xemeneies del Besòs, és probable que d’aquí a unes hores el corrent la situï, vora avall, davant un dels exemples cristal·lins en la utilització de la cultura com un recurs per a l’especulació immobiliària i economies que poc tenen a veure amb la sostenibilitat social i ambiental. La cortina de fum que va suposar el Fòrum de les Cultures del 2004, i la reforma d’aquesta part del litoral barceloní, ha de ser avui una alerta roja davant qualsevol temptativa ulterior.

Llavors, ¿per a què serveix una biennal d’art? Aquesta és la pregunta recurrent que, d’una manera més o menys explícita, rondava en algunes converses dissabte passat en la inauguració de Manifesta 15 Barcelona Metropolitana, que va tenir lloc a l’antiga central tèrmica del Besòs. Després de focalitzar-se en algunes capitals europees de mitjana escala i convençut del fet que les fronteres municipals de la Regió Metropolitana de Barcelona són quotidianament desbordades per les relacions socials i les relacions econòmiques i culturals, el consistori de la capital va situar com a valor diferencial la variable territorial com una condició en la seva candidatura el 2021. I Manifesta va entrar en el joc seleccionant la capital catalana com a futura seu i incorporant en la seva nova edició 12 ciutats del conjunt de la seva regió metropolitana.

Defugir la lògica centre-perifèria

La premissa principal passava per defugir una programació pensada des d’una lògica centre-perifèria, i apostar pel reconeixement i vinculació d’altres centralitats culturals amb les seves identitats particulars, incorporant institucions i teixits culturals i socials per crear aquest anhelat imaginari compartit de la gran Barcelona. A aquesta articulació se li afegia la urgència de crear un context d’oportunitats per al teixit artístic local i, des de la mirada territorial, l’aposta per localitzar espais i contextos urbans subjectes a transformacions i debats molt vinculats a dues de les principals disputes polítiques en joc: la lluita contra les desigualtats i la construcció d’alternatives per aconseguir una transició ecològica justa.

Per això, la perspectiva territorial de Manifesta 15 ha ubicat alguns emplaçaments en el punt de mira que, passats els focs artificials dels primers dies, situaran controvèrsies de rabiosa actualitat. En destaquen dues: l’inaugural de les Tres Xemeneies del Besòs (Sant Adrià de Besòs) i la Casa Gomis a la Ricarda (el Prat de Llobregat). Dos espais emblemàtics al costat de dos rius que, de la mà de la biennal, busquen passar d’exercir de límits geogràfics a espais de trobada.

A la Casa Gomis, que està situada al costat dels aiguamolls afectats per la cobejada ampliació de l’aeroport, la biennal projecta una pel·lícula d’Anca Benera i Arnold Estefan rodada en un dels últims boscos primigenis d’Europa, als Carpats romanesos, que actualment pateix un procés de destrucció en mans de multinacionals dedicades a l’extractivisme dels seus recursos naturals.

D’altra banda, la biennal ubica la seva seu principal a les Tres Xemeneies del Besòs, la no tan antiga central tèrmica que va tancar les portes el 2011 i que avui representa l’última gran pastilla del litoral català per transformar. En aquest enclavament, Manifesta ha tingut l’encert d’ubicar el seu clúster Imaginant futurs, que fa memòria sobre el desordre en el creixement urbà de la zona i la seva vulnerabilitat socioeconòmica per projectar el que denominen com "un lloc d’oportunitats". Sens dubte, tant la Ricarda com les Tres Xemeneies del Besòs representen avui un lloc d’oportunitats, però per a què i per a qui són les preguntes que aquesta biennal ha d’ajudar a situar.

El binomi cultura i transformació urbana no és nou, i els perills que comporta han sigut àmpliament abordats. Neil Smith, en la seva anàlisi crítica dels processos de regeneració urbana, va afirmar que sovint aquesta és part d’un procés més ampli de "revengisme urbà", en el que les classes mitjanes i altes, en aliança amb els governs locals i els promotors immobiliaris, "recuperen" àrees urbanes que han estat prèviament ocupades per classes treballadores, minories i grups marginalitzats. Sembla, a més a més, que ara hauríem d’incorporar en aquests grups marginalitzats espècies i recursos naturals amenaçats, com apunta l’ampliació de l’aeroport de Barcelona.

Davant d’aquests riscos, Manifesta obre el debat mostrant obres i processos que busquen ubicar fonaments alternatius a aquest imperatiu històric de la gentrificació i l’extractivisme de recursos socials i naturals. I ho fa de la mà d’un teixit artístic local i internacional en guàrdia i que està disposat a tot. Davant la instrumentalització de la cultura com un recurs per a altres sectors econòmics, cal reivindicar amb força la cultura com un dret, que uneix accés i participació cultural com a aspectes fonamentals per a la vida veritablement democràtica.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Sens dubte, el seu pas per Barcelona canviarà Manifesta per sempre, però ¿aconseguirà Manifesta canviar Barcelona? La biennal i el teixit artístic han fet la seva part. Ara toca que les institucions aprofitin el capital social i cultural generat per consolidar xarxes territorials i consensuar mirades més justes i sostenibles sobre els canvis urbans.

L’art i la cultura són fonamentals com a part orgànica i ordinària de la vida urbana per tal de promoure la sociabilitat, la participació i la cohesió comunitària. Aquesta és una de les premisses que pot ajudar a entendre el sentit d’una biennal com és Manifesta, que en el seu nomadisme fundacional aterra a la ciutat de Barcelona amb la vocació d’obrir espais, reflexions i imaginari útils per fer del futur un lloc millor per a tothom. n