La vida i el teatre com a acumulació de saber

A Funes, el memorioso Jorge Luis Borges va imaginar un personatge que patia la malaltia de recordar-ho tot, tot i que no li servia de res perquè no podia processar els records de manera lògica. El prestigiós i multipremiat dramaturg Juan Mayorga (El chico de la última fila, Silencio) elucubra en la seva nova proposta una misteriosa col·lecció els amos de la qual han trigat tota una vida a forjar, però, com Funes, no saben què fer de la ingent quantitat de coneixement acumulat. Sense fills, la parella d’avis busca una persona a qui llegar la seva herència. Una candidata arriba una nit disposada a passar l’examen i les cartes es reparteixen en un thriller de caires metafísics.

Juntament amb l’essència de Borges, el nou text també supura la densitat de les paràboles de José Saramago, i, com en el cas del portuguès, de vegades el laberint de les idees tapa l’emoció. De poc serveix l’esforç per crear uns diàlegs brillants que freguen el simbolisme: s’acaba imposant una ambigüitat molt Harold Pinter mentre el muntatge es perd en les seves prolongades escenes centrals. El complex equilibri, a més, s’esquerda en última instància amb la resolució de la trama a l’estil grec, de manera una mica abrupta i narrada pel missatger. Cal estar molt atent per no deixar escapar el sentit del que és explícit i també el que suggereixen les múltiples capes del rerefons filosòfic.

Davant de tanta condensació, la direcció del mateix Mayorga no facilita un desenvolupament fluid. A molts espectadors locals els pesarà l’afectació de les interpretacions, aquest tret tan propi de certa escena madrilenya amb les seves subratllades gestuals massa evidents. Això sumat a un repartiment poc unificat, que en alguns moments tendeix a la comèdia i en altres al clixé noir, acaba desorientant el públic. Tant el mític José Sacristán com la seva partenaire Ana Marzoa resulten molt més veraços en la complicitat natural de la part final que en el seu intent de semblar vells llunàtics a cop de fraseig monòton.

L’obra amaga una última galanteria que cus amb poesia tot el conjunt i posa sobre la taula algunes de les obsessions recurrents del teatre de Mayorga, la memòria i l’individu, en aquest cas enfrontat a la mort i a la voluntat de transcendir a través d’una col·lecció d’art. Un text sens dubte notable, ple d’idees penetrants, però d’una complexitat a què no acompanya la posada en escena.

‘La colección’

Notícies relacionades

Elionor i l’amor

Amaia estrena gira i puja a un altre nivell

Director: Juan Mayorga

Teatre Tívoli, Barcelona