Icíar Bollaín presenta ‘Soy Nevenka’, sobre l’escàndol de Ponferrada

Quan l’any 2001 va esclatar el cas Nevenka, Icíar Bollaín (Madrid, 1967) acabava de ser mare per primera vegada. "Estava una mica fora de joc", recorda. Per això, en un primer moment, la directora madrilenya no va seguir l’escàndol desencadenat a Ponferrada quan la jove regidora va denunciar l’alcalde de la ciutat, Ismael Álvarez, per l’assetjament sexual a què l’havia sotmès durant la seva breu etapa a l’ajuntament. Va ser més tard, arran d’una columna de Juan José Millás a El País i el posterior llibre de l’escriptor sobre el tema, quan va poder conèixer bé aquella història que va avergonyir una Espanya que de sobte va topar de morros amb un masclisme estructural i sense complexos arrelat amb força, i que es va poder veure clarament en el suport a Álvarez per molts dels seus veïns o en l’actitud de sectors importants del periodisme, la política o la judicatura.

Vint anys després d’allò, Bollaín estrenava el 2021 la seva pel·lícula Maixabel, sobre la relació d’una víctima d’ETA amb un dels assassins del seu marit, gairebé al mateix temps que Netflix llançava el documental Nevenka, produït per Newtral.

La força de l’audiovisual

Els dos títols il·lustraven la força que pot tenir l’audiovisual, treballat amb temps i perspectiva, per endinsar-se en temes de la realitat sociopolítica i la història d’un país, cosa que sempre li ha agradat a Bollaín, i els productors de la pel·lícula, Koldo Zuazua i Juan Moreno, van proposar a la directora que el seu següent projecte fos precisament aquest, el de portar al cine la història d’assetjament a la regidora ponferradina.

No s’ho va pensar gaire. Malgrat que aquell cas havia omplert pàgines de diaris i milers de minuts de televisió al seu moment, i que havia tornat a reviure amb un documental de què tothom parlava dues dècades després, va tenir clar que abordar-lo des del territori de la ficció oferiria una nova perspectiva. "Volia ajudar que l’espectador sentís aquest assetjament, aquest viatge que fa Nevenka. Aquesta espècie de terror psicològic en el qual es va trobant: pots posar l’espectador allà i després treure’l, perquè ella en surt, i el públic amb ella. Aquest viatge cap a la dignitat també el fa l’espectador: ens emocionem amb ella quan la seva mare diu: ‘Estem amb tu’. Això és el que aporta la ficció, entrar en aquesta tessitura".

Quan la directora i el seu equip, en particular la seva coguionista Isa Campo (amb la qual també va coescriure Maixabel), es van posar a treballar en la pel·lícula, no es van conformar amb la ingent informació que ja hi havia disponible, sinó que van optar per tornar sobre les fonts i van parlar interminables hores amb Nevenka, amb el seu advocat, amb el seu psicoanalista i amb el seu marit. També van anar a Ponferrada, on van poder escoltar els seus coneguts, gent que la va tractar a l’ajuntament, constructors i periodistes locals. Volien endinsar-se de primera mà en una història "molt potent, perquè estem parlant constantment d’assetjament, però no sé jo si acabem de saber què passa aquí, què passa dins d’un assetjament".

"Tots retratats"

Diu també que en aquella història "estàvem tots retratats, no només Ponferrada", però a la ciutat lleonesa hi ha qui encara prefereix fer com si allò no hagués passat. La pel·lícula no es va poder rodar a la ciutat on va passar tot. "Vam estar allà, vam demanar permís i vam obtenir un silenci administratiu", explica. Al final van rodar els interiors a Bilbao i els exteriors a Zamora. Aquest silenci es pot explicar perquè a l’ajuntament, que també avui governa el PP, el partit d’Ismael i Nevenka, hi continua havent gent del govern de llavors. Ismael Álvarez, a més, continua tenint un suport notable: quan l’any passat va presentar un llibre en què defensa que tot el cas va ser una conspiració contra ell, la premsa local va parlar de 400 assistents atapeint un acte en què el periodista Arcadi Espada va fer de mestre de cerimònies. Més enllà d’afinitats o ideologies, són molts els ponferradins que temen el possible estigma per a la seva ciutat, com alguns dels que la van ajudar a preparar la pel·lícula però que després li deien que preferirien que no es fes. Bollaín els responia sempre el mateix: "Nevenka també és de Ponferrada, i és una dona amb una valentia enorme".

L’actriu

La Nevenka que veiem en pantalla té els trets, i en particular les ulleres, de la jove actriu Mireia Oriol (Argentona, 1996), a qui fins ara hem vist en treballs més destacats a la televisió (va protagonitzar a Netflix la sèrie Alma) que al cine. Quan es va enrolar en el projecte, Oriol tenia gairebé la mateixa edat que Nevenka quan va passar tot. El 2001, en canvi, només tenia cinc anys, així que la història la va conèixer quan el seu representant li va fer arribar el projecte. Es va posar el documental per saber de què anava, i de seguida va reconèixer una cosa familiar en aquella història. "Malgrat no haver viscut res tan greu com el que va viure ella, entenia molt bé què és el que li havia passat a aquesta dona. El càsting va ser llarg, vaig fer quatre o cinc proves al llarg de mesos, i enmig del procés vaig enviar una carta a Icíar en què li feia saber la necessitat que tenia d’explicar aquesta història, perquè d’alguna manera m’afectava moltíssim. És un tema que, tristament, forma part de la nostra identitat: la por de ser violades, de ser assetjades, és inherent a nosaltres".

Nevenka Fernández, la real, va participar en el projecte des del principi, ajudant en el guió i treballant amb els actors. "En cap moment se’m va acudir fer la pel·lícula si ella no hi donava el vistiplau", explica Bollaín. Diu que el resultat l’ha emocionat i que estarà en la seva estrena al Festival de Sant Sebastià perquè "és part de l’equip".

Una jove empoderada

Notícies relacionades

Catifa vermella per al talent internacional

‘Agatha, ¿quién si no?’ torna la diversió a Marvel

Després de treballar en profunditat el personatge, i malgrat la imatge de dolor i de certa fragilitat que va transmetre en la roda de premsa que va oferir la regidora quan va destapar el cas i va denunciar l’alcalde, Bollaín diu que "parlant amb moltes persones que la van conèixer, ens vam adonar que Nevenka era una dona jove que trepitjava molt fort: havia estudiat a Madrid, havia passat ja sis anys aquí, havia acabat la carrera amb brillantor i entrat a Arthur Andersen... Tu tens la imatge d’algú que gairebé és víctima des del principi, però per a res era així. Era una noia amb força i amb molt pes que es va trobar en una situació que no esperava, perquè ella veia Ismael com una figura de respecte i com un amic, possiblement amb certa ingenuïtat. Una dona amb un sentit de la dignitat enorme, perquè una altra gent hauria fet el que li aconsellaven a ella: ‘Marxa i ja està’. Doncs no. I el que va fer és una cosa, des del meu punt de vista, molt èpica".

A Ismael Álvarez, l’alcalde assetjador, li dona vida a la pel·lícula Urko Olazábal (Bilbao, 1978), que ja va aconseguir un Goya al millor actor secundari per interpretar un penedit d’ETA a les ordres de Bollaín a Maixabel. Olazábal dibuixa molt bé un personatge que és alhora un arquetip reconeixible, el d’un home poderós fet a si mateix que es creu omnipotent i intocable, però que alhora té una personalitat i un carisma que el converteixen en "un gran seductor", segons la directora. "Hem volgut que Ismael fos una persona real –explica Olazábal–. No hem volgut fer cap còpia. Per exemple: no hem anat als vídeos per imitar la seva manera de parlar, ni la seva forma de moure’s... Hem fugit de tot això perquè volíem fer un personatge moltíssim més universal, que fos polièdric i que tant dones com homes poguessin identificar". A l’actor li va tocar fer deures per aconseguir-ho: es va estudiar alguns manuals de psicologia i va recórrer als llibres de la psiquiatra i psicoanalista francesa Marie-France Irigoyen sobre assetjament psicològic.