Consell de Cent reneix com a bulevard de l’art

Renascut com a bulevard el carrer de Consell de Cent fa tot just un any, les galeries d’art, que van patir com mai durant les obres, ho estan posant ara tot de part seva perquè el tram central d’aquest eix verd, de Balmes a passeig de Gràcia, sigui molt més que un lloc de passeig, compres i restauració, perquè sigui, en paraules prestades per l’historiador, crític literari i exdirector de l’Institut Cervantes Juan Manuel Bonet, un espai d’imprescindible pas si de veritat es vol dir que un ha estat a Barcelona. La Sala Dalmau acaba d’inaugurar una exposició realment original. És una retrospectiva d’un dels seus artistes de capçalera, per no dir directament fetitxe, Joaquín Torres-García, amb la gràcia majúscula que almenys una dotzena dels quadres són obres que al seu dia es van vendre en aquesta galeria a col·leccionistes de la ciutat.

A la seva manera i fins al pròxim 31 d’octubre, el que es pot disfrutar a la Sala Dalmau (Consell de Cent, 349) és (disculpin la comparació) com un retrobament de vells amics de l’institut al cap d’un parell de dècades, amb l’excepció que els estudiants són en aquest cas obres d’art. Es donen cita entre les parets de la galeria que dirigeix Mariana Draper obres que s’atresoren en pisos i potser despatxos professionals de la ciutat, o sigui, que és una oportunitat de visitar aquest fenomenal museu sobre Torres-García que en realitat es troba disseminat per la ciutat i és, òbviament, inaccessible.

Aquest any es compleixen els 150 anys del naixement a Montevideo, de pare català i mare uruguaiana, de Joaquín Torre-García, i la Galeria Dalmau, per la seva banda, bufa aquest 2024 les seves 45 espelmes, la qual cosa la converteix per drets adquirits en un membre del deganat comercial de Consell de Cent. Va obrir les portes als baixos de la Casa Lleó Morera el 1979 i des d’un primer moment ja s’hi va professar una autèntica devoció per l’obra de Torres-García i, en general, pels seus deixebles del corrent constructivista que va predicar quan va tornar al seu país natal, després d’un periple vital que el va portar a viure a Barcelona, París i Nova York.

Notícies relacionades

TVE torna a debatre a ‘59 segundos’ amb Gemma Nierga

Barcelona homenatja els 50 anys de Zeleste i l’Ona Laietana

A això fa referència al catàleg de la mostra l’abans esmentat Bonet, com si la Dalmau fos, almenys en l’aspecte cultural, una cosa així com el consolat honorari de l’Uruguai a Barcelona. Però va més enllà i dedica a la galeria unes paraules que ja voldrien molts comerços centenaris de la ciutat. Bé, els pocs que queden. "Quan no passo per la galeria perquè vaig molt just de temps, tinc la sensació de no haver estat a Barcelona", diu aquest crític d’art i prestigiós gestor cultural. És una formidable definició, gairebé esculpible en un marbre, sobre què fa en realitat que les ciutats siguin interessants o anodines. Rar o impossible seria que això mateix es digués de bona part d’aquests negocis que esquitxen els voltants de la Sala Dalmau, franquícies de botigues de moda i restauració exactament iguals que es poden trobar a tantes capitals del món.

La supervivència de les galeries de Consell de Cent (la Gothsland, la Mayoral, la Fernando Pinós, la Joan Gaspar, l’Eude, la Jordi Barnadas, la 3 Punts...) és un fenomenal antídot contra allò que els arquitectes han decidit definir com la urbanalització de la ciutats, o sigui, el seu tossut avanç cap a la banalitat. ¿Un exemple? Una de les galeries que per culpa dels lloguers va haver d’abandonar la zona va ser la Joan Prats, amb una arquitectura interior que portava el segell de Josep Lluís Sert. A cop de maça es va perdre el tresor quan va entrar el nou inquilí, que no és ni tan sols el que ocupa avui aquests baixos.