¿Qui passa primer?

Va prometre ser el president de tots els catalans (dels que consideren que a Catalunya els catalans passen primer, però també dels que mantenen que Espanya té preeminència en tot). I més enllà de col·locar la rojigualda al costat de la senyera al seu despatx, Illa també s’ha ocupat aquesta setmana d’escenificar retrobaments amb altres símbols, símbols d’uns i d’altres.

Així, dimarts el socialista va convidar l’expresident Jordi Pujol al Palau de la Generalitat i el va reconèixer com "una de les figures més rellevants de la història política de Catalunya". Tot i que l’intent d’acostament al catalanisme (almenys, a una part del nacionalisme català) va generar crítiques ("Pujol, lladre", és la cosa més amable que es podia llegir a les xarxes), Illa ho va fer mantenint-se fidel al símbol passat espanyol per excel·lència. No, home, ¡no! No em refereixo al toro sinó a la Corona (¡no és cultura, és tortura!). ¿Com ho va fer? De manera molt subtil. Davant Pujol, Illa va vestir la corbata verda (acrònim que en castellà significa Viva el Rey de España).

Rumb a Madrid

Amb el beneplàcit, almenys escènic, del patriarca del catalanisme, Illa va anar cap a Madrid. Feia nou anys que cap president de la Generalitat de Catalunya trepitjava la Zarzuela, l’últim va ser Artur Mas. Potser només va ser per intentar tranquil·litzar el president, però el Monarca es va mostrar molt més somrient en aquesta ocasió que quan va rebre el convergent el 2015. No és la primera vegada que les expressions facials de Felip VI no dissimulen les seves preferències personals. També és cert que Illa és més fàcil. Perquè tot i que Artur Mas es va plantar al mateix escenari que Illa ensenyant els palmells de la mans ("vinc en són de pau"), li va pegar diversos copets al braç i l’esquena al monarca. Per protocol, a un rei mai se l’ha de tocar perquè s’entén que "sa majestat" disposa de més espai/distància personal que els mortals. No obstant, un republicà o independentista pot buscar precisament amb aquest excés de proximitat tractar-lo com un igual.

Ara bé, no és l’única ni més important diferència gestual entre la trobada d’Illa amb el Rei i la de Mas fa gairebé una dècada. El líder convergent es va disputar amb Felip VI qui havia de passar primer per la porta. En un recinte tancat (a diferència del que passa a l’exterior), qui passa primer és el guia, el líder. Al ser l’amfitrió, havia de ser Felip VI qui conduís Artur Mas (almenys per palau). Però Mas, després del referèndum del 9N, no estava disposat a concedir ni tan sols visualment tant poder a un cap d’Estat espanyol. El monarca va acabar cedint el pas al president i va caure en "la trampa"…

Notícies relacionades

El Papa rep Luis García Montero en una trobada marcada per Borges i Llorca

Una novel·la sobre la vida en temps de Ceausescu guanya el Tusquets

Sé que per a molts, aparentment, una cosa així simplement significaria una petita i simpàtica baralla per qüestions d’amabilitat o de respecte, però en el llenguatge del poder resulta una miqueta més complex… L’any 2000, quan Bill Clinton va convidar a Camp David l’israelià Ehud Barak i el líder palestí Yasser Arafat, un exemple molt semblant va representar el conflicte enquistat entre Palestina i Israel. Tot i que totes les parts semblaven molt relaxades i felices deixant-se fotografiar davant els mitjans de comunicació, dos minuts després va esclatar "el conflicte" no verbal. L’israelià i el palestí van iniciar pràcticament una lluita cos a cos (a empentes) per no ser el que primer entrés a la residència (a l’exterior, a diferència del que passa a l’interior d’un recinte, l’últim que passa és el que domina). Per ridícul que sigui (perquè a més, la porta era prou ampla per creuar el llindar tots dos alhora); cap dels líders volia rendir-se davant l’altre… Per la mateixa raó hi ha moltes feministes a les quals els molesta i ofèn que un home els cedeixi el pas només pel fet de ser dones ("febles, submises…").

Dimecres, Felip VI va passar primer. No hi va haver ni un conat de titubeig amb Illa. El president de Catalunya va seguir un pas per darrere el cap de l’Estat espanyol. Ja cadascú que ho interpreti com vulgui.