C. Tangana: "No tinc cap projecte musical al cap, i m’encanta"

No ho sé. Porto utilitzant diferents pseudònims des que tenia 14 o 15 anys, i ho continuaré fent. Em sento millor en la novetat, perquè m’inspira, i també m’agrada anar esborrant les empremtes. És cert, C. Tangana va deixar de representar-me, perquè no em representa res que no estigui connectat amb el meu moment present. Posaré un símil sobre sabates, perquè m’encanten: poques vegades et fas unes sabates a mesura que et durin 15 anys. Soc conscient que bona part de qui soc l’hi dec a C. Tangana, però per a mi és important mantenir-me original.

¿Per què una pel·lícula ambientada al món del flamenc?

Estic enamorat del flamenc, crec que és l’expressió més elevada d’ésser humà. Sento una connexió amb aquesta música que em resulta indescriptible, perquè el flamenc són moltes coses. És García Lorca, però també una artista tan avançada com Rocío Molina, la música de la qual cap a un museu; és qüestió d’estudis antropològics, però també és un dia de festa i cobles a una plaça de barri. No som conscients de la magnitud i la profunditat que té el flamenc, i de la sort que tenim nosaltres que ho podem entendre de prop. I li estic increïblement agraït a Yerai per haver-me agafat de la maneta i haver-me endinsat de ple en ell.

¿D’on prové el seu interès pel món del cine?

La meva generació és la primera que ha crescut envoltada de pantalles, hem tingut una educació audiovisual espectacular, així que sento molt familiaritzat amb aquest llenguatge. La veritat és que jo sempre m’he cregut un artista, des que tenia sis anys, i al no haver estudiat cap tècnica en particular em sento molt lliure per anar saltant d’una disciplina a l’altra; suposo que la meva intrusió en el cine és un intent de convèncer-me que aquesta versatilitat és una mica real i no una mera il·lusió per la meva part. M’agradaria estudiar cine, però aquesta pel·lícula, com gairebé tot el que he fet a la meva vida, és producte de la intuïció.

¿S’ha sentit còmode darrere de la càmera?

La veritat és que m’he sentit una mica intrús fent-me passar per cineasta. I estic molt agraït a la gent del cine per com m’han tractat. Es nota que costa molt fer pel·lícules perquè la gent és molt cooperativa, i tothom sap per allò que estàs passant. M’han rebut amb els braços oberts tot i que tenien raons per pensar: "¿I quina puta idea de cine tindrà aquest paio?". A la música en jutgem més. Si un actor treu una cançó, tots els músics el mirem de dalt a baix.

¿Durant algun moment del procés de producció de la pel·lícula es va sentir sobrepassat?

Constantment, i en molts aspectes. Ha sigut una lluita contra els elements i contra mi mateix. El primer que vaig haver d’assumir són les meves limitacions pel que fa a l’estructura i el llenguatge cinematogràfics, o sigui, entendre com s’expliquen les coses. Aquesta pel·lícula no és mera informació, no és un reportatge. És una història emocional, i podria haver-la explicat a través de la ficció. He intentat construir-la com construeixo les cançons, o com es fa una novel·la. I aprendre a narrar m’ha portat hores i hores de muntatge salvatge i obsessiu. Però és que també he hagut de comprendre que no sé res sobre com col·locar i moure una càmera, sobre il·luminació i altres aspectes tècnics. Tot el procés ha sigut com colpejar-me una vegada i una altra contra un mur. I sí, he estat a punt d’abandonar la pel·lícula moltes vegades.

Notícies relacionades

Les batalles de rap de Sants arriben al cine

Escoltar amb els ulls tancats

¿Es veu vostè fent una segona pel·lícula abans que traient un nou disc?

Vull fer una pel·lícula de ficció, i vull aprendre a escriure guions. Jo crec que mai deixaré de fer música, però no tinc cap projecte musical al cap, i m’encanta. És un privilegi gegant poder tenir aquesta llibertat. És cert que m’adono que estic renunciant a alguna cosa, perquè durant aquests quatre anys que porto sense fer música m’han passat moltes coses, i si en el futur vull escriure cançons sobre elles ja no les sentiré igual. Però, d’altra banda, em sento alliberat.