Soporífera ‘Emmanuelle’

Tot i que n’hi ha que s’ho han fet venir bé per trobar lectures feministes a Emmanuelle, al veure-la s’haurien de fer exercicis de contorsionisme intel·lectual per entendre per què. Sí, parla del viatge d’una dona a través del seu propi alliberament sexual, però per fer-ho es dedica a contemplar tots els cossos femenins que apareixen al llarg del metratge amb la mirada pròpia d’un senyor que baveja. En l’actualitat, cap home gosaria posar-se darrere d’una càmera per reciclar aquest mite eròtic, i la pel·lícula que ahir es va encarregar d’inaugurar la 72a edició del Festival de Cinema de Sant Sebastià no ofereix cap argument convincent per justificar que ho hagi fet una dona.

La francesa Audrey Diwan deixa clar que la seva Emmanuelle no és un remake d’aquella pel·lícula dirigida per Just Jaeckin, que va convertir Sylvia Kristel en una icona sexual, sinó una nova versió del llibre que ja va inspirar aquell film i que amagava l’autoria rere el pseudònim d’Emmanuelle Arsan. També afirma que la intenció que té amb aquesta pel·lícula és portar a terme "una exploració del plaer en aquest món posterior al Me Too".

I si en la pel·lícula original la càmera tractava les dones com a trossos de carn molt per posar-se a cent, aquí l’objectiu és que el vehicle de la història i la seva raó mateixa de ser siguin les sensacions que experimenta el personatge titular; dit d’una altra manera, l’únic enfocament que sobre el paper resulta assenyat avui dia. "Em vaig preguntar sobre la relació que manté la nostra societat amb el desig i el plaer, i també sobre la pressió que exerceixen sobre nosaltres i els prejudicis que generen", explica Diwan. "I ho vaig voler enfocar a través dels ulls d’una dona que ha deixat de sentir i s’ha de tornar a trobar a si mateixa". Fins aquí tot s’entén.

L’Emmanuelle de 1974 era la dona objecte d’un diplomàtic destinat a Bangkok; la del 2024 no és la dona de ningú. Es dedica a fer controls de qualitat a la cadena d’hotels de luxe on és directiva, i al principi del relat arriba a l’establiment de set estrelles que la companyia té a Hong Kong, no sense abans tenir sexe furtiu amb un desconegut al bany de l’avió. És una dona tan disciplinada a l’hora de complir els desitjos del client que ha deixat de prestar atenció als seus, almenys fins que coneix una escort que l’ajuda a alliberar-se de certs lligams i, sobretot, l’enginyer misteriós i possiblement afligit de disfunció erèctil de qui, desafiant tota classe de lògica, no triga a obsessionar-se.

Despistada

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Emmanuelle és el primer llargmetratge que dirigeix Diwan des que, el 2017, va guanyar el Lleó d’Or a la Mostra de Venècia gràcies a El acontecimiento. Retrat de l’odissea experimentada per una jove en l’intent d’avortar en un temps i un lloc on fer-ho és il·legal, aquella pel·lícula també parlava d’una dona en lluita per exercir el control del seu propi cos, i les semblances amb aquesta comencen i acaben exactament aquí. A Emmanuelle no hi ha ni rastre del rigor formal i narratiu o de l’extraordinària habilitat per generar tensió dramàtica que va exhibir llavors Diwan: és una pel·lícula que deambula evidentment despistada cap a no se sap gaire bé on i que mentrestant es mostra menys interessada a proposar reflexions de qualsevol mena que a recrear-se contemplant les superfícies del luxe que pretén utilitzar a tall de metàfora. Però potser el més greu és que la mirada que projecta sobre el sexe resulta, a més de perfectament femenina, del tot esterilitzada.

Les poques escenes de sexe que l’adornen no tenen gens d’energia, entusiasme, atreviment, sentit de l’humor o impudícia, i encara que aquesta fredor tingui sentit narratiu –la protagonista, recordem-ho, és una dona incapaç de trobar plaer i emoció en el sexe–, Diwan no sap trobar una forma mínimament interessant de plasmar-la en imatges. En l’Emmanuelle de 1974, una dona fumava un cigarret a través de la vagina; en la del 2024, l’Emmanuelle es masturba utilitzant un glaçó. No cal dir res més.