El nen a la comissaria, o l’origen de Hitchcock

El túnel que condueix a l’estació de metro del barri londinenc de Leytonstone, un túnel sinuós i pudent, sovint ple de captaires, està decorat amb murals, fets de diminutes rajoles, que representen algunes de les escenes clau dels clàssics del seu veí més il·lustre: Alfred Hitchcock. Per exemple, l’escena del campanar de Vertigen (D’entre els morts) o la de la dutxa de Psicosi. En aquest últim, el director contempla de prop aquella versió de ceràmica de Janet Leigh des de la seva pròpia condició de collage. Vaig passar pel seu costat aquest 13 d’agost, quan es van complir 125 anys del naixement de l’home que va créixer a sobre de la botiga de queviures dels seus pares, situada a no gaires metres de l’avui pub més famós del lloc, anomenat no casualment The Birds. És a dir Els ocells.

Res del que estava dret en l’època en què Hitchcock va caminar per aquests carrers continua dret avui. De fet, al número 517 de High Road, on es trobava la botiga de queviures dels seus pares –que després, quan es van mudar, van obrir un fish and chips en aquell altre barri on es van mudar–, hi ha avui una gasolinera. I tot i això, existeix l’Alfred Hitchcock of Leytonstone Society, que ofereix xerrades a The Birds, el pub, que a més d’una extensa i curiosa carta de cerveses artesanals –ofereix fins i tot cervesa de préssec– disposa de sofàs, una recreativa i ocells, obedientment silenciosos. Semblen fets de paper maixé. Imiten l’aspecte d’un corb i descansen a les prestatgeries, amb els jocs de taula.

Fascinada per la sensació que la seva figura estava, d’alguna manera, present –com no ho estaven la de Damon Albarn i David Beckham, l’altre parell d’il·lustres veïns d’un barri en extrem tranquil i, no obstant, lleugerament fosc, de petites cases de dues plantes amb pati al darrere–, vaig revisionar Vertigen (D’entre els morts) i vaig descobrir que el personatge de la Midge, l’amiga dibuixant, encara enamorada del John (James Stewart), no només representava Alma Reville, la dona de Hitchcock –sempre, com aquí, en segon pla respecte a l’objecte del desig, i obsessió, del seu marit–, sinó que havia sigut escrit per ella mateixa, ja que l’Alma va formar part del procés creatiu del seu marit des del principi i, no obstant, com la Midge, va desaparèixer després, sense que es donés una explicació.

Una altra de les coses que vaig descobrir, revisionant aquesta vegada Els ocells, amb gairebé vistes al pub del mateix nom, va ser que el guió era obra d’un dels meus escriptors còmics favorits: Ed McBain.

‘El Sord’

El creador de la divertidíssima comissaria de Distrito 87 –amb els detectius anomenats Meyer Meyer i el ridícul malvat anomenat el Sord, un senyor dur d’oïda que sempre crida per telèfon i no entén res del que li diuen– tenia uns quants pseudònims. Suposo que el nom era massa italià per a la indústria del moment: Salvatore Lombino. El cas és que un d’ells era Evan Hunter, el nom amb què va firmar el guió d’Els ocells. I malgrat ser una adaptació, hi ha alguna cosa del seu humor absurd en el tema dels periquitos i en l’extravagant gosadia de Tippi Hedren.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Alfred Hitchcock va explicar a François Truffaut, en la seva famosa entrevista, que centra el documental Hitchcock/Truffaut, una anècdota terrorífica que deixa clar en què consisteix, i com comença, l’obsessió d’un creador. L’anècdota és la següent. De nen, un dia, Hitchcock va fer una cosa que al seu pare li va semblar horrible. El nen Hitchcock no recorda quina era, aquesta cosa. Tampoc ho recordava en aquell moment. El cas és que el pare, amb la intenció de donar-li una lliçó, va demanar al cap de policia del seu barri que el tanqués al calabós durant deu minuts. Però no l’hi va demanar directament. Va fer anar el nen Hitchcock, que llavors tenia tan sols cinc anys, amb una carta fins a comissaria. Al llegir-la, el cap de policia el va tancar. La resta, com sol dir-se, és història.

El que el nen Hitchcock va sentir en aquell calabós, la sensació de ser culpable d’una cosa horrible que ni tan sols podia imaginar –¿què podia haver fet que fos tan condemnable?; ¿per què no era capaç de recordar-ho?– es va convertir en allò que donaria forma al seu cine, atapeït de culpables que no saben per què ho són. El seu cine es podria entendre com una manera de reviure, una vegada i una altra, fins a l’última possibilitat trobada –perquè l’adult Hitchcock es va convertir en un cercador d’històries de culpables sense culpa–, aquells eterns deu minuts. Potser el responsable dels modestos Hitchcock Tours de Leytonstone s’aturarà, a falta de comissaria, davant el pompós Sir Alfred Hitchcock Hotel, i ho recordarà.