Sant Sebastià es rendeix a Cate Blanchett

Pel que fa al premi Donostia que Cate Blanchett va rebre ahir al Festival de Sant Sebastià, la pregunta més adequada que cal fer-se no és per què el certamen va decidir concedir-l’hi sinó, més aviat, per què va trigar tant a fer-ho; la seva, al cap i a la fi, és una d’aquestes carreres que en repassar-la fa caure de cul. Al llarg de més de tres dècades ha treballat amb autors de la talla de Martin Scorsese, Jim Jarmusch, Wes Anderson, Alejandro González Iñárritu, Peter Jackson, Todd Haynes, Steven Spielberg, Woody Allen, Guillermo del Toro, Richard Linklater, Alfonso Cuarón i Todd Field. I mentrestant ha guanyat dos premis Oscar –ha sigut nominada vuit vegades al guardó–, quatre Globus d’Or i una Coppa Volpi entre moltíssims altres trofeus; perquè l’obtingut aquesta nit li càpiga al costat de tots els altres, probablement hagi de fer obra al saló de casa. "Crec que no em vaig convertir en actriu amb l’objectiu de guanyar res o, més ben dit, amb un objectiu en particular", va confessar ahir l’australiana hores abans de recollir el premi. "Per descomptat, aquest tipus de reconeixements són meravellosos, especialment quan provenen dels crítics o de cultures que no són la teva, perquè en aquest cas l’apreci que demostren a la teva feina té una importància afegida. Per això, ser aquest any al costat de Javier Bardem i Pedro Almodóvar, dos dels grans del cine actual, resulta molt significatiu per a mi", va afegir amb referència als altres dos destinataris d’un guardó honorífic en aquesta edició del festival.

Gratitud

La filmografia de Blanchett inclou 60 llargmetratges completats i uns altres tres en diferents fases de producció a més d’una dotzena de treballs televisius, per això és comprensible que no li resulti fàcil escollir un favorit entre tots els cineastes amb els quals ha treballat. "En realitat, no valoro només les oportunitats de treballar amb determinats directors sinó també les meves col·laboracions amb els cinematògrafs, amb els dissenyadors de vestuari, amb els responsables de maquillatge, amb els guionistes i, per descomptat, amb altres actors", assegura. "En tot cas, en general sento molta gratitud pels directors que em sorprenen, i que veuen en mi coses que jo mateixa era incapaç de veure. I crec que l’última vegada que vaig notar aquest tipus de connexió va ser amb Todd Field durant el rodatge de Tár", afegeix, amb referència al personatge que li va proporcionar la seva última nominació a l’Oscar fins ara. "Inicialment, aquest paper va ser com una muntanya que jo no sabia com escalar, i que em feia molta por. Gràcies a Déu, fa molt que jo vaig aprendre a convertir la por en entusiasme".

És un ensenyament que va rebre del teatre, disciplina de la qual confessa que, avui dia, continua sent la seva gran passió. "Perquè em permet mantenir un contacte estret amb el públic", concreta. "Quan treballes en el cine sols mantenir-te a distància del públic, especialment en aquest temps present en què el teu treball sovint es projecta en streaming i per tant resulta difícil calcular els índexs d’audiència. Per a mi, la quantitat d’espectadors és una dada important, però no per motius comercials. M’importa saber quanta és la gent amb qui aconsegueixo connectar".

També l’alemany Edward Berger s’ha acostumat a guanyar premis, concretament gràcies al reconeixement que va obtenir al voltant del món gràcies a Sin novedad en el frente (2022). Si aquell drama antibel·licista retratava l’angoixa d’un jove soldat durant la Primera Guerra Mundial, la pel·lícula amb què ara aspira a obtenir la Concha d’Or en el certamen basc transcorre en un camp de batalla molt diferent, menys sagnant però possiblement gairebé tan brutal: el procés d’elecció d’un nou Papa, durant el qual els cardenals del Vaticà es reclouen per deliberar i que, almenys en aquest cas, comporta diversos punyals clavats per l’esquena i la caiguda en desgràcia de més d’una figura eclesiàstica d’alt nivell.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Conspiracions

Basada en la novel·la homònima publicada per Robert Harris el 2016, Cónclave fa el gest d’examinar el paper de l’Església al món després dels escàndols sexuals pels quals s’ha vist assolada i de preguntar-se quant és possible modernitzar la institució sense fer-li perdre la seva essència, però el cert és que aquests assumptes no arriben a ser explorats com sens dubte haurien merescut. Resulta molt més eficaç mentre se centra a funcionar a tall de variació d’un relat d’Agatha Christie en la qual Ralph Fiennes encarna un honorable sacerdot que bé podria haver-se dit Hércules Poirot, i que es van apilant revelacions de secrets, conspiracions i insospitables girs argumentals. És una pel·lícula francament admirable per la quantitat de suspens que aconsegueix generar gairebé en exclusiva a través d’escenes en les quals actors amb sotana es parlen els uns als altres sovint entre murmuris, i per l’eloqüència amb què suggereix que en el si de la jerarquia eclesiàstica imperen dinàmiques de poder, postures ideològiques aberrants i egos desmesurats similars que defineixen la política secular.