De la depressió a autor supervendes

Matt Haig (Londres, 1975) va arribar a Eivissa als 90 i va treballar tres estius en discoteques. I amb 25 anys va estar a punt de tirar-se per un penya-segat. "Quan estava en el pitjor moment de la depressió, em refugiava en les drogues i l’alcohol. Em sentia atrapat en la vida que portava. Era 100% pessimista, estava convençut que em suïcidaria i que m’estava tornant boig", se sincera el britànic als mateixos escenaris eivissencs que s’havia promès que no tornaria a trepitjar, ja que havien sigut testimonis de la seva angoixa, els seus trastorns de pànic i la seva agorafòbia. Però ha tornat a l’illa convertit en un escriptor d’èxit, autor de best-sellers com la no-ficció Raons per seguir vivint i la novel·la La Biblioteca de la Mitjanit, però també de llibres infantils. "Necessitava enfrontar-me al meu passat, al lloc on més malalt vaig estar i on vaig tenir ganes de suïcidar-me". I allà va sorgir La vida impossible (Empúries), un dels hits de la rentrée: una novel·la que és alhora una carta d’amor a Eivissa i una "terapèutica reconciliació" amb el lloc que, segons Nostradamus, és "l’últim refugi per a la vida a la Terra".

Autisme i TDAH

Haig no beu, es cuida, conviu amb l’autisme i un TDAH diagnosticat no fa gaire i preveu viure a l’illa en un futur no molt llunyà amb els seus fills i la seva dona, l’Andrea, que el va ajudar des del primer moment a superar la depressió. Després d’intentar obrir una llibreria i un bar sense alcohol, va tornar Eivissa, a la qual també viatja la protagonista de La vida impossible, Grace Winters, una professora jubilada i viuda que va perdre el seu fill quan era petit, que es pregunta per què una antiga coneguda que ha desaparegut li ha deixat en herència una desgavellada casa a l’illa on conviuen "rics, i els seus iots de luxe amb els eivissencs que no poden pagar el lloguer". Allà intenta saber què li va passar a la seva amiga, coneix un vell hippy i descobreix un món de poders paranormals que històricament emanen de l’illot rocós d’Es Vedrà i de les prades subaquàtiques de posidònia, la planta més antiga del planeta, que té cent mil anys d’antiguitat.

Quan era "un jove irreflexiu", Haig només va conèixer l’Eivissa de discoteques i bars de platja. "Al tornar em van venir flashbacks de quan estava malalt, i vaig passar un estiu sense dormir, bevent molt. Escriure aquesta novel·la ha desfet les pors que tenia i les he superat". La teràpia va funcionar. "Vaig arribar l’abril, fora de temporada, quan no hi havia turistes. I vaig veure que, com jo, l’illa ha canviat molt en aquests 20 anys. Hi ha moltes persones sense sostre, que viuen al carrer o al cotxe, com els que he vist a Sant Antoni, en un aparcament a cent metres d’una cafeteria on asseure’s en una taula a prendre alguna cosa ja val 600 euros. La juxtaposició d’aquest contrast és un canvi recent. O la comercialització de la bellesa natural, com les postes de sol: ¿quant més pot aguantar aquesta illa?". S’interroga, preocupat, qui ha "après a estimar la part tranquil·la, curativa i màgica" d’aquest paradís balear.

"Vaig voler transmetre al lector del meu país que ha d’oblidar el clixé del turista britànic i ampliar la seva perspectiva. Quan venen a Espanya, alguns anglesos creuen que el país està a la seva disposició, per al seu gaudi. És una actitud poc sana i egoista", lamenta, perquè sap que "Eivissa és petita i fràgil i rep milions de visitants cada any". Per això en la novel·la reflecteix l’actual debat "sobre si val la pena rebre un turisme massiu que genera tanta controvèrsia i és tan perjudicial, tant per a la naturalesa com per a l’economia local, perquè cert turisme fa que tot sigui més car i això genera desigualtats".

Per això, afegeix, la protagonista "intenta guarir-se reconnectant amb la naturalesa (i lluitant per protegir-la) amb les persones a qui estima". "La posidònia s’ha reduït en un 35% en part pel turisme de masses i el mal ancoratge d’embarcacions. Com a escriptor i defensor de la naturalesa, puc divulgar el que està passant i fer que la gent es conscienciï".

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Comparteixen "la idea del canvi" tant La vida impossible com La Biblioteca de la Mitjanit (premi Goodreads 2020), on la protagonista intenta suïcidar-se i es veu en uns llimbs de llibres que són les moltes vides que hauria pogut tenir. "L’esperança de pensar que podia canviar la meva vida quan vaig tenir la depressió em va ajudar a sortir-ne. La meva parella em va ajudar. És important reconèixer que la pateixes i expressar-ho. Els meus personatges comencen malament i acaben bé", assenyala un Haig que defuig l’etiqueta d’autoajuda. "Per escriure un llibre d’autoajuda necessites saber respostes. Jo no tinc respostes. No soc terapeuta ni expert. Només parlo a través de la meva experiència personal, algú que va passar una depressió i la va superar".

Convida a tenir la ment oberta, també davant allò sobrenatural, que es cola en la novel·la a través d’Es Vedrà. "És un lloc mític. Es diu que antigament hi va haver sacrificis religiosos i allà mossèn Francisco Palau va dir que havia vist ovnis al segle XIX. Però no he tingut cap experiència espiritual, no. Tot i que l’univers és molt gran i el més possible és que existeixi vida intel·ligent extraterreste. ¿Ens visitaran o ho han fet ja?". n