¿De l’agressió ecològica al silenci del cementiri?

El del Bernabéu és un episodi aparatós d’un pols, el de les molèsties per sorolls i excessos acústics, cada vegada més central. Potser és la gran batalla que decantarà cap a on anem. Les seves conseqüències seran importants, i no només en matèria de música en directe. Comporten una discussió de fons, sobre el tipus de societat i de marc de convivència que volem.

Avui el respecte per la bombolla individual es posa en primer pla (gent adulta, sobretot) i, alhora, i més després de la pandèmia, s’aprecia la interacció, la festa i el contacte físic més enllà de les pantalles (els joves, sí, tot i que no només). Dues pulsions legítimes en xoc frontal, un conflicte entre l’ego, que s’acull als drets individuals, i la consciència que vivim en comunitat i que hi ha coses que apel·len al bé general, tot i que a tu et fastiguegin.

Hi ha aquestes queixes pel volum dels concerts al Bernabéu, però també les que apunten als patis de les escoles, a les pistes esportives, a les terrasses, a festes ancestrals com la Patum de Berga o el carnaval de Las Palmas. Hi ha urbanites seduïts per l’adorable rusticitat dels poblets de muntanya que una vegada allà es rebel·len contra les campanades o els sorollets dels animalets. Fa uns mesos, França va aprovar una llei que va donar la raó als pagesos, que havien hagut de suportar fins a 18.000 denúncies pel cant dels galls i el mugit de les vaques (¡i l’olor dels estables!).

Notícies relacionades

La festa de Sant Jordi d’‘abril’ d’EL PERIÓDICO brinda en honor a les dues ‘superagents’ Carmen Balcells i Antonia Kerrigan

Deu llibres que acaben de ser (o seran aviat) sèrie: recomanacions per a Sant Jordi

El daltabaix, per una llarga temporada com a mínim, de l’eventódromo del Reial Madrid pot causar empatia, o fins a simpatia, i potser una mica més vist des de Barcelona: l’error de càlcul gegant, la percepció de prepotència, la xifra desorbitada de concerts planificada..., i posar-te al lloc del veí la vida del qual es converteix en un infern. Però mirem de fugir dels extrems. Entre el suplici a què es pretenia sotmetre el barri a l’esmena total que, a Barcelona, s’observa en lemes com Stop concerts (no menys concerts no, no, cap) hi ha una distància, i caldria recórrer-la i mirar de trobar el punt just.

Em vaig trobar l’altre dia Jordi Herreruela, director del Cruïlla, i es preguntava: "¿Què volem, una Barcelona que tanqui a les deu de la nit, tots a dormir, o la ciutat és un espai d’intercanvi?". Per aquí va el debat. Els drets individuals s’han de tenir en compte, però també els col·lectius, i en algun moment caldria ser capaços de tolerar que els altres es diverteixin i, aquella nit en qüestió, excepcional, tu no.