Melodiós després de llarga espera

Tot i que el seu currículum no és lliure de contradiccions (quan més encapçales una idea de puresa, més es manifesten), s’ha de concedir a Manu Chao que parlava seriosament quan vint anys enrere insistia que no volia ser líder de l’altermundialisme ni de res que s’hi assemblés. Deia que el micro havia de córrer de mà en mà, i ha predicat amb l’exemple: en poc temps va anar desapareixent de l’ull públic, practicant una agenda de concerts imprevisible i als marges, i ara, amb Viva tú, ha declinat donar entrevistes.

L’àlbum és el primer d’estudi, en solitari i amb material nou que el músic llança en 17 anys, tot i que durant tot aquest temps ha anat difonent cançons a les plataformes, sol o amb col·legues com ara Carlangas (Novedades Carminha) o el barceloní Gerard Casajús, Chalart58 (amb qui el 2022 va compartir discretament el disc Inna reggae style). Chao és un autor prolífic, i tot i que la qüestió industrial sembla que el repel·leix, ha accedit a publicar aquesta remesa de 14 peces que presenta un contrast entre el desengany global i la dolçor melòdica.

Molt allunyat del bulliciós rock groller de ManoNegra, practica una serenitat de trobador amb tocs llatins, pistes jamaicanes, ecos de la chanson i juganeres interferències electròniques. Cançons senzilles, de constitució humil (rodes d’harmonies bastant lineals), meravellosament acolorides, com Vecinos en el mar, la que obre l’àlbum, de sabors andins i fons de declaració de principis altruista: "Yo te abriré la puerta como tú lo harías conmigo".

La ira i l’agitació no van amb aquest Manu Chao que, als 63, es conforma amb cantar dolçament a un món que veu posat del revés a La couleur du temps i a una idea d’èxit i progrés que "és un suïcidi col·lectiu", deixa anar a River why a ritme de reggae. En francès es posa més sentimental, com a Tom et Lola, amb l’acordió de Joan Garriga, que es cola també a Heaven’s bad day, fatalista número filocountry que encapsula un duet amb ni més ni menys que Willie Nelson. Al portuguès s’acull en l’aventurera Coraçao no mar i en el retrat més dur, el de Sao Paulo Motoboy, sobre la vida del motorista en l’abrasiva urbs brasilera. No falta la rumba a La colilla, denúncia de la prepotència.

Ritme aquest que també està present en el tema titular de l’àlbum, celebració de les coses que no costen diners: "cada día me enamoro / de la vecina del cuarto / de la panadera...", sentim repetidament en la veu del valencià Pupa Congo. En un altre extrem estilístic, la melancòlica troba de Cuatro calles, sobre cors trencats. Els afectes són, al final del camí, l’agafador a què Chao s’aferra. Li serveixen per entregar un bonic paquet de cançons coronat amb protesta i esperança a Tantas tierras: "No estamos solos".

Manu Chao

Notícies relacionades

The Project posa un peu en el futur al Poblenou

Sense lloc a la taula

‘Viva tú’

(Because Music-Radio Bemba Cançó-mestissatge)