FESTIVAL DE SANT SEBASTIÀ

Palomero brilla amb ‘Los destellos’

La pel·lícula tracta el rastre de les persones que se’n van de la nostra vida

«A mi només em surt fer cine des de les entranyes», explica la directora del llargmetratge

‘El camino de la serpiente’, una de les seves rivals, és una obra massa ombrívola

‘Cuando cae el otoño’, l’altra contrincant, peca de distracció i tosquedat

Es tracta del tercer llargmetratge de la saragossana, després de ‘Las niñas’ i ‘La maternal’, es va presentar ahir a concurs a la capital donostiarra i ho té tot a favor per emportar-se la Concha d’Or.

Morir-se, estar morint-se, és una part ineludible del procés de viure. Sens dubte, una de les més rellevants. I la tossuderia amb què solem negar-nos a assumir-la tan sols és contraproduent, perquè la presència de la mort fa que la vida sigui més interessant. Això últim, gairebé literalment, es diu en un moment de Los destellos, que és el tercer llargmetratge de Pilar Palomero i el millor dels tres amb diferència; ahir es va presentar a concurs al Festival de Sant Sebastià, i de moment no s’ha vist en el certamen cap altra pel·lícula de veritat capaç de plantejar-li batalla per la Concha d’Or. La seva peripècia argumental és una mort, però el seu veritable assumpte és més aviat el fulgorós rastre, o els esclats, que l’existència d’aquells a qui estimem va deixant en el seu trànsit cap a deixar de ser. "És una cosa que jo mateixa vaig sentir quan va morir el meu pare", ens confessa la saragossana. "Va ser una sensació gairebé epifànica. Estava increïblement trista, però alhora era molt conscient de la vida. De sobte el cafè tenia més sabor, i el sol brillava de manera més intensa. He posat molt de mi mateixa en aquesta pel·lícula. Hi ha mil maneres diferents de fer cine, però a mi només em surt fer-ho des de les entranyes".

Pot semblar irònic que la que sembla la seva pel·lícula més personal en realitat s’inspiri en un relat aliè, anomenat Un corazón demasiado grande i firmat per l’escriptora Eider Rodríguez. En realitat, només en conserva poca cosa més que la premissa: una dona, encarnada per Patricia López Arnaiz, es veu obligada per la seva filla a cuidar el que durant un temps va ser la seva parella, encarnat per Antonio de la Torre; l’home, que un dia va ser el seu gran amor i que avui mira en va d’evitar, requereix atencions especials perquè està malalt, perquè es mor. I ja. Los destellos no té més història que aquesta, i no necessita res més. I aquesta senzillesa, que no té res a veure amb la simplicitat, resulta essencial per explicar en quina mesura suposa una millora respecte a les dues pel·lícules immediatament anteriors de Palomero, l’esforçada Las niñas (2020) i la descontrolada La maternal (2022).

Més punteria

Aquelles s’esforçaven per difuminar massa fronteres –entre el personal i el social, entre el viscut i la ficció–, tractaven de ser prou coses alhora per atabalar-se. Aquesta, en canvi, és tota claredat, i nitidesa, i punteria per detectar el més important.

I aquí es manté en tot moment la pel·lícula, en un compàs d’espera pacient davant el que és inevitable tant per als personatges com per a nosaltres. Mentrestant, va fent lliscar la càmera per fer inventari del que es manté i ens sobreviu –els rajos de llum que il·luminen les nostres passejades, els llibres que no podem deixar de rellegir, les fotografies que ens vam fer i de què els nostres fills es burlen–, i rastrejar les empremtes emocionals que els que se’n van deixen en els que es queden. I ho fa principalment a través de dos treballs actorals potser immillorables per part de López Arnaiz i De la Torre, intèrprets sovint maximalistes que aquí, en canvi, en tenen prou amb els seus catàlegs de mirades per dir gairebé tot el que la pel·lícula acaba expressant sobre la necessitat de preocupar-nos els uns pels altres, per ser el canal a través del qual Los destellos viatja des de les entranyes de la seva autora fins a impactar de ple en les nostres.

Els seus contrincants

Si ens mantenim en l’àmbit de la sensatesa, dèiem, l’existència mateixa de Los destellos priva les altres dues pel·lícules presentades ahir a competició de qualsevol possibilitat d’acabar situades a dalt de tot del palmarès. En el cas d’El camino de la serpiente, del japonès Kiyoshi Kurosawa, el seu principal obstacle és que és una obra massa ombrívola, el tipus de pel·lícula que provoca en qui la veu la imperiosa necessitat de fer o bé un glop llarg o bé un Lexatin.

Es tracta d’un remake produït per França del llargmetratge homònim que el mateix Kurosawa va dirigir el 1998, i en línies generals es manté altament fidel a aquest model: explica la història d’un pare que no s’aturarà davant res ni ningú fins a trobar els responsables del brutal assassinat de la seva filla de 8 anys, i que per aconseguir-ho compta amb l’ajuda d’una misteriosa psicoterapeuta, el veritable rol de la qual en la trama només és revelat en el tercer acte; i, mentre ho fa, no necessita mostrar veritable violència en pantalla –més enllà d’alguns trets– per mantenir l’espectador sumit en un estat de neguit extrem durant la major part del seu metratge.

Notícies relacionades

Pel que fa a Cuando cae el otoño, la novetat del francès François Ozon, el que sobretot dificultarà la seva possible inclusió en la llista de premiats són la seva distracció i la seva tosquedat. Mentre narra amb desconcertant jovialitat les tribulacions en què es veu embolicada una adorable àvia –un enverinament, unes quantes morts, l’encobriment d’un possible assassinat, problemes derivats d’un passat fosc–, la pel·lícula intenta reflexionar sobre el perdó i la soledat consubstancial a la vellesa a base d’acumular estereotips i altres caracteritzacions maniquees, línies narratives que mai arriben a ser desenvolupades i subtrames esbojarrades.

És el 25è llargmetratge que Ozon dirigeix en 27 anys, i una prova que potser hauria de dedicar més temps a alguns.

Temes:

Festival Pilar Palomero Antonio de la Torre Festival de Sant Sebastià Cine

Inicia sessió 0 Comentaris

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo