Albert Serra: "M’agradaria que persistís i que no es prohibeixi la tauromàquia"

El primer documental de la seva filmografia ha arribat a la competició envoltat de controvèrsia, i això era una cosa esperable si es té en compte que se centra en la tauromàquia. En concret, Tardes de soledad retrata el peruà Andrés Roca Rey, un dels toreros en actiu més aclamats, tant dins de l’arena davant el toro com durant les rutines que segueix abans i després de ficar-s’hi. El film té potencial per generar descontentament tant entre taurins com entre animalistes, però els que no hi busquin arguments amb què reforçar les seves postures ideològiques sinó mèrits artístics trobaran una cosa molt diferent: una forma d’immersió en aquest territori fins ara inèdita, i una experiència visual i sonora enlluernadora, hipnòtica i brutal.

Tothom sembla estar d’acord que la seva pel·lícula és magnífica. ¿Se sent decebut?

Em consta que durant la projecció per a la premsa han abandonat el cine unes quantes persones, i això no és res. Quan vaig presentar Honor de Cavalleria (2006) al Festival de Cannes, van sortir de la sala el 70% dels espectadors. Avui dia provocar ja no té cap sentit. Ara el que és provocador és intentar no provocar, crear una cosa sincera.

¿El molesta que se’l titlli de provocador?

No em molesta perquè m’és igual el que opini la gent. Com va dir Michel Houellebecq, un provocador és algú que interpreta la realitat en favor de si mateix, que vol treure profit del que diu. Jo no soc així. Les meves pel·lícules tenen una lògica interna, són producte de raons molt més complexes que aquesta, tenen justificacions formals. M’és igual tenir més o menys èxit o ser millor o pitjor rebut. Altrament no assumiria els riscos que assumeixo.

Ha explicat que va decidir fer aquest documental sobre tauromàquia perquè el considera un art que no és burgès. ¿A què es refereix?

És un art no burgès perquè, a l’arena, el mestre posa la seva vida en joc. En un moment de la pel·lícula, algú crida: "¡La vida no val res!", i el que vol dir amb això és que és important utilitzar-la per aconseguir alguna cosa, malgastar-la si fa falta buscant una cosa que mereixi el sacrifici, i d’això van els toros. Utilitzar la vida simplement per conservar-la sí que és una cosa burgesa. El compromís amb els actes és necessari. Només hi ha una manera de guanyar la guerra d’Ucraïna, i no té res a veure amb els discursos que es puguin donar a la UE.

El PACMA va intentar que es cancel·lés l’estrena de la pel·lícula al festival. ¿Què li sembla?

Em sembla una mica ridícul que es pretengui censurar una obra d’art simplement perquè aborda un assumpte determinat. Per aquesta regla de tres, tots els retrats pictòrics de gent dolenta haurien de ser retirats dels museus. L’obra d’art és allà per ser testimoni de si mateixa i no d’una altra cosa, de manera que m’importa el que la gent opini de Tardes de soledad des d’un punt de vista artístic; el que opinin del toreig abans o després de veure la pel·lícula m’és absolutament igual.

Està a favor de la tauromàquia…

Sí. I m’agradaria que persistís, que no es prohibeixi. Però bé, la societat està canviant, ara està de moda ser vegà. Per cert, si es tracta de protegir els animals, que ens obliguin per llei a tots a ser vegans, ¿no? ¿Per què no aprova el govern una llei al respecte? Ser vegà és molt sa, i també se’ns obliguen o prohibeixen altres coses, com fumar. Però bé, allò de la prohibició del toreig és un assumpte polític, i a mi la política no m’interessa. Jo crec que la pel·lícula demostra que el toreig no és una broma, ni un entreteniment. És una cosa transcendent. És poètic, ¿és bo que existeixi? ¿És bo que no ho faci? Que cadascú opini el que vulgui.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Es mostren les morts de diversos toros en primer pla i amb tot detall. ¿En algun moment va tenir objeccions al respecte?

Jo prefereixo dir que la pel·lícula mostra com la vida abandona l’animal. En tot cas, hi ha dues coses sobre el toro brau que la gent no té en compte. La primera és que té una genètica única que explica la seva especial agressivitat, i el fet que mai s’amanseixi davant un càstig. I la segona és que no és conscient que morirà a l’arena, ni tan sols sap el que és la mort. A la natura també hi ha animals que es maten els uns als altres per motius no relacionats amb l’alimentació. Si dic que hi ha una cosa bonica en la seva mort a l’arena diran que soc un sonat, però sí que diré que hi ha una cosa poètica.