Pletòric comiat de Dagoll Dagom

A nar vent en popa, a tota vela, a la cresta de l’onada, arribar a bon port... Podríem prodigar-nos en aquestes expressions marineres, una mica gastades però adequades, per parlar de la quarta estrena de Mar i cel des que va llevar àncores (una expressió més), el primer cop el 1988. Així s’explica la triomfal reposició d’aquest musical tan icònic a partir de l’obra d’Àngel Guimerà. Xavier Bru de Sala va posar-hi el text i Albert Guinovart es va encarregar de la música. I no pot abaixar millor el teló Dagoll Dagom, el gran tòtem del teatre musical a Catalunya. Aquesta companyia que va fundar Joan Ollé i que avui acomiaden els seus tres grans popes –Anna Rosa Cisquella, Miquel Periel i Joan Lluís Bozzo– fa 50 anys. Els dos primers han dirigit el pletòric the end.

Mar i cel va ser el gran salt de Dagoll Dagom, sense oblidar El Mikado, amb una història d’amor, un Romeo i Julieta, entre un jove musulmà (Saïd) i una jove cristiana (Blanca), presonera amb un grup de cristians en un vaixell de pirates moriscos. Passava en l’època, inicis del segle XVII, que van ser expulsats d’Espanya aquests musulmans batejats sota el regnat de Felip III i amb València com el primer focus de conflicte. Aquest musical també compta amb tots aquells ingredients que ens porten a parlar d’un clàssic. Ens segueix interpel·lant avui, gairebé quatre dècades després d’haver-se estrenat, amb la mateixa força el seu missatge sobre la intolerància i sobre aquests dos mons com són Occident i Orient als quals tant els ha costat i costa trobar-se. I no cal posar-ne exemples.

Aquesta quarta versió és fidel igual com les anteriors a la presència imponent, capital, del vaixell pirata que domina l’escena del Victòria. És el de sempre, el de la primera vegada, però aquesta vegada amb una empenta, energia i moviments que gairebé el fan volar. Cosa d’engranatges i solucions tècniques del 2024, molt més avançades òbviament que les de 1988, i també que les del 2004 i el 2014, els anys dels anteriors muntatges. Aquesta poderosa embarcació té, a més, el suport de projeccions de fons i de l’excel·lent il·luminació d’Albert Faura.

Gran nivell interpretatiu

Per aquest vaixell s’hi mouen una vintena d’intèrprets que demostren la maduresa a què ha arribat el teatre musical a Catalunya. Canten la música de l’afinada orquestra que va dirigir Sergi Cuenca en l’estrena amb força, tonalitat i expressivitat brillants. Des del traïdor Joanot (Abel García) al magnètic grumet Idriss (Berta Luna) o la mare de Saïd (Clara Renom), tots es mereixen el bravo. I, per descomptat, amb els dos protagonistes al capdavant.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Alèxia Pascual i Jordi Garreta no només passaran a la història del teatre català per haver fet l’últim Mar i cel de Dagoll Dagom, sinó també per la seva seguretat i connexió. Per exemple, en un dels hits de l’obra, l’emotiu Per què he plorat, que va desencadenar una de les múltiples ovacions de l’estrena. O l’èpica rotunda de l’Himne dels pirates. A veure qui era capaç de no deixar escapar una llàgrima o de no saltar de la butaca cap a l’escenari.

Parlar de gran èxit, per tant, queda curt amb 150.000 entrades venudes. Mar i cel, una captivadora apoteosi.