Torna el fenomen Sally Rooney

Intermezzo és la història de dos germans que acaben de quedar-se orfes de pare. El Peter, el gran, té 32 anys, és un advocat d’èxit que manté una relació intermitent amb la Naomi, una caòtica jove de 22 anys que viu en un pis ocupat i sobreviu gràcies a un compte d’OnlyFans, tot i que en realitat el Peter no pot oblidar la Sylvia, que va ser una nòvia seva de joventut fins que un greu accident que li va deixar seqüeles a ella (com ara la impossibilitat de tenir relacions sexuals) els va separar.

El germà petit, l’Ivan, és una jove promesa dels escacs de 22 anys amb problemes per arribar a final de mes que coneix en un torneig una dona més gran que ell, la Margaret, de 36 anys i divorciada, amb qui comença una relació secreta. Tots dos, el Peter i l’Ivan, s’odien i s’estimen alhora amb aquella intensitat de la qual només són capaços els germans. A més de ser un interludi per a òperes o obres de teatre, intermezzo és el nom per designar en escacs un moviment inesperat que planteja una amenaça molt grossa i obliga a una resposta immediata. Rooney ha explicat que durant el confinament, el seu marit, John Prasifka, es va aficionar a mirar jugades d’escacs online que van despertar la seva curiositat.

L’abisme de la intimitat

"Crec que Sally Rooney és un geni", afirma l’escriptora Laura Fernández, una de les privilegiades que ja ha llegit la novel·la. "No se la prenen seriosament perquè és dona i té èxit –èxit de crítica i de públic, una cosa imperdonable: ho saben prou bé Zadie Smith i Lena Dunham– i perquè brilla molt. Però el que està fent per la narrativa és incalculable", opina l’autora de Bienvenidos a Welcome.

A la novel·la, que comença amb el funeral del pare, els dos germans s’enfronten al buit i a la tristesa del dol. També viuen històries d’amor d’una manera mig secreta. La relació entre els dos es crispa. Que tant l’un com l’altre tinguin relacions complicades amb dues dones amb qui tenen una considerable diferència d’edat no sembla una tria casual de Rooney. El Peter té 10 anys que la Naomi i es tortura amb la possibilitat d’estar aprofitant-se d’ella. Una cosa semblant li passa a la Margaret, que a més de tenir 14 anys més que l’Ivan ha de bregar amb les xafarderies d’un poble petit on viu el seu ex, alcohòlic. "Crec que Rooney volia parlar, entre altres coses, del munt d’afectes i rancors que es teixeixen en una família, de com un dol ve a remoure-ho tot i a fer-nos posicionar de nou, i que aquesta diferència d’edat en les seves respectives relacions li dona peu a parlar de la hipocresia que deforma la nostra visió de vegades", explica la traductora de Rooney al castellà, Inga Pellisa. "Diuen que els defectes que més odiem en els altres són el que hi compartim, i, entre genètica i criança, la família deu ser un entorn molt propici per trobar-hi gent que ens tregui de polleguera. És impossible establir un relat familiar únic, però em fa l’efecte que la novel·la tracta del procés d’aconseguir arribar a un punt de trobada, una espècie de relat compartit", afegeix.

Amor i capitalisme

"Està obsessionada amb la possibilitat d’escriure una novel·la marxista", apunta Fernández, "és a dir, una novel·la en què les relacions es vegin com el que són avui, filles del capitalisme: quant dones, quant deus, què mereixes, i la culpabilitat que això implica. Aquí encara se submergeix més en com es diu el que es diu i com ens afecta i modela la vida de la qual no podem escapar. Allò que som a desgrat nostre. La nostra classe social, la nostra condició, fins i tot, com en el cas de l’Ivan, neurodivergent. La nostra necessitat de protegir, en el cas del Peter. La precarietat existencial, en el de la Naomi. El patiment, en el de la Sylvia", assenyala l’autora de Damas, caballeros y planetas.

I és que el llibre té tots els temes característics de l’univers Rooney: una crítica al capitalisme (aquí sobretot encarnada pel Peter, que fa broma sobre el fet de ser ecoterrorista: viu de manera senzilla i compra tota la roba en botigues de segona mà excepte els calçotets), la desigualtat en les relacions sexoafectives, el pes de la moral i la religió en la "era postcatòlica" a Irlanda, la dificultat d’encaixar en el món adult... Però la història està explicada des d’una perspectiva masculina per primera vegada i no des d’aquesta veu femenina que alguns van convertir en subgènere literari, la sad girl novel. La mateixa Rooney ha confessat el repte que suposava escriure sobre una cosa que no ha presenciat mai: una conversa entre dos homes a soles. Potser per això l’estil és diferent, fins i tot de vegades sorprenent.

"Hi ha un cert canvi de perspectiva, d’estratègia narradora", apunta Pellissa. "He sentit en aquest llibre que el pes es desplaçava una mica més cap al monòleg o diàleg interior, però l’estil continua sent totalment Rooney, amb la seva alternança inconfusible de registres, els salts entre el més íntim i afectiu i el més acadèmic i cerebral, els diàlegs àgils, els vincles amb el context de la seva generació", indica.

A Inés Martín Rodrigo les primeres pàgines també la van agafar per sorpresa. "Reconec que em va costar entrar-hi. Al principi fins i tot em perdia a l’hora de reconèixer la veu de cada personatge, una veu molt diferent, diferenciada en cada capítol, malgrat que la novel·la està escrita en tercera persona. Però, una vegada vaig aconseguir entrar-hi, m’hi vaig quedar, i ja no vaig voler llegir res més. Acostumo a llegir alhora dos llibres, cosa que no m’ha passat amb aquest de Sally Rooney. Des del punt de vista formal, em sembla un salt qualitatiu pel que fa al seu estil, per l’ús de la puntuació i pel recurs, molt original, a fragments d’altres obres, com especifica de manera brillant en la nota final. Respecte a la història, crec que és un pas més en la maduresa de la seva carrera", apunta l’autora de Las formas del querer.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

"Per a mi, el tema principal és el dol", apunta Martín Rodrigo, "com afecta aquests dos germans la pèrdua del pare, com tracten, cada un d’una manera molt diferent, de sobreviure a aquesta absència i com el dolor que els causa va minant i vertebrant alhora la capacitat que tenen d’estimar i de rebre amor".

"Rooney és un geni de la dissecció de les relacions, i el seu únic interès és sempre mirar de descobrir què ens fa humans, i quin tipus d’humans som. Em fascina", conclou Fernández. "Tota aquesta tristesa és la que també portem a dins, però no ho admetem. El seu nivell de sinceritat és bestial. No hi ha hagut mai una escriptora així. És comprensiva i profundament humana".