Javier Giner: "Per a mi, ‘Yo, adicto’ és un acte de sacrifici públic"

Ahir es van presentar al Festival de Sant Sebastià els sis episodis de la magnífica adaptació televisiva de la seva autobiografia que ell mateix ha creat i codirigit, i que arribarà a Movistar+ el 30 d’octubre.

¿Per què va decidir a fer pública la seva història?

Perquè quan reps el tipus d’ajuda que jo vaig requerir per sobreposar-me a la meva addicció, adquireixes un deute amb el món. I arribat el moment entens que, de la mateixa manera que et van ajudar a tu, ara et toca ajudar a tu. I la meva eina per fer-ho, a més de les xerrades que he estat fent i continuo impartint a la clínica de desintoxicació en la qual al seu dia vaig estar ingressat, va ser aquest llibre.

¿Quanta vergonya ha hagut de superar, al seu dia per escriure el llibre i ara per crear la sèrie?

Quan pateixes el tipus d’addicció que jo vaig patir, ets capaç de fer el que sigui perquè la persona que tens al davant no se n’adoni que en realitat estàs trencat. A Yo, adicto queda exposada una part de mi mateix que la majoria de la gent que em coneix no ha vist mai: la ferida interna, la fragilitat, la vulnerabilitat... I sí, això em fa vergonya, i por, en part perquè sé que estic entregant amb safata una munició amb què poder ser atacat. Per això, per a mi Yo, adicto és un acte de sacrifici públic.

Se sol dir que un addicte ho és de per vida. En el seu cas, ¿en què es tradueix això?

Jo ara ja fa 16 anys que estic net, l’addicció ja no em dona cap problema. Ja no necessito fugir de mi mateix. He après a gestionar el dolor, la precarietat, la frustració, el desamor i el rebuig. Però l’alcohol i les drogues són omnipresents en la societat, és una cosa ben evident, de manera que el perill sempre hi és.

Després de desintoxicar-se, va continuar treballant en l’àmbit de la indústria cinematogràfica. ¿Va pensar a allunyar-se d’aquest món, per evitar temptacions?

No, perquè l’objectiu de la meva rehabilitació era reconciliar-me amb el meu veritable jo, i jo soc un profund amant del cine. A més, jo vaig entrar en una clínica de desintoxicació pensant que allà hi trobaria actors, actrius i famosos de la tele, i em vaig trobar amb electricistes, pediatres, mecànics, jutges... L’addicció és una malaltia transversal que no entén de classes socials o sectors laborals. Per cada Amy Winehouse, Elton John i Lindsay Lohan hi ha 1.500 addictes anònims i pertanyents a mons completament diferents.

¿Creu que la societat continua estigmatitzant l’addicció a les drogues?

Notícies relacionades

B de Baix Llobregat: "Estima’m com la Rosalía estima el Baixllo"

El ‘true crime’ d’Àlex Ollé il·lumina l’escenari liceista

És aberrant que es continuï tractant el drogoaddicte com un criminal. Ningú es fa mal perquè vol, l’instint d’autodestrucció no és una cosa que ens travessi. El problema del consum descontrolat d’alcohol i de drogues és el motiu pel qual recorres a aquestes substàncies. Jo no bevia perquè m’agrada l’alcohol, bevia perquè era la manera que tenia de deixar-me fora de combat emocionalment per deixar de patir dolor, frustració i rebuig. ¿Per què em posava fins a dalt de tot de cocaïna? Perquè la droga em feia la sensació química de ser omnipotent i menjar-me el món.

Amb la perspectiva del temps, ¿quines conclusions creu haver tret de la seva addicció?

Amb molt temps i treball, he après a perdonar-me, a viure en pau amb el fet que no vaig saber fer-ho millor. I no és que m’alegri que em passés el que em va passar, perquè vaig patir com un gos i preferiria haver-m’ho estalviat, però si he necessitat aquesta desviació tan perillosa per poder aprendre a viure, benvingut sigui.