Johnny Depp s’encomana a Modigliani

"Per a mi, és impossible no sentir una connexió espiritual amb ell", va assegurar el nord-americà. "Ell va sortir del no-res, va patir tuberculosi de nen i va ser perseguit de per vida per la malaltia, i malgrat això va mostrar una determinació infrangible i moltes ganes per expressar-se sense caure en convencions ni fer concessions. Sempre es va mantenir fidel a les seves conviccions i sempre va fer les coses a la seva manera".

El cert és que, com al seu dia Modigliani, Depp ha portat una vida plena d’excessos i ha patit el rebuig de l’establishment artístic, però, fora d’això, els perfils de tots dos són extremadament diferents. L’italià va morir als 35 anys a causa d’una meningitis, tan pobre com havia sigut sempre, i per a ell el consum desmesurat d’alcohol i drogues era un intent d’alleujar el dolor. Depp va arribar a ser l’actor més poderós de Hollywood, i pel seu treball en una de les pel·lícules de la saga Pirates del Carib va arribar a cobrar 50 milions de dòlars, i en el seu cas, a més, l’estil de vida canalla sembla complir la mateixa funció que el look típic de Keith Richards que manté: és targeta de presentació d’una rebel·lia que la seva carrera, amb el seu èxit i els seus milions, posa en qüestionament. "Hi ha coses que passen factura, però, ¿com puc penedir-me de res del que m’ha passat en la vida? Soc molt afortunat", va admetre ahir, en qualsevol cas. "En els últims anys he après molt, fins i tot de les coses dolentes, i sobretot de les persones que m’han ajudat".

Modi, three days on the wing of madness imagina l’artista al llarg de tres convulsos dies durant la Primera Guerra Mundial, mirant en va de ser reconegut, venent el seu treball per engrunes i sumit en les seves addiccions. Per a això, va alternant de manera més aviat arbitrària l’actitud esbojarrada i el to lúgubre.

Diàlegs interminables

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La seva primera seqüència és una exhibició d’esforçat slapstick durant la qual Modigliani causa una destrossa en un cafè parisenc com ho faria el capità Sparrow, i durant la qual efectua gestos obscens amb una baguet a l’entrecuix. A partir d’aquesta impactant arrencada, la pel·lícula comença a combinar sense gaire criteri moments romàntics entre l’artista i la seva amant, diàlegs interminables de metacrilat sobre la grandesa de l’art i la felicitat dels coloms, citacions pomposes a Baudelaire i a altres gurus de la vida dissipada, incursions insuportables en la comèdia de l’absurd, cançons de la Velvet Underground i Tom Waits en la banda sonora i segments que imiten la retòrica visual del cinema mut no se sap ben bé amb quin objectiu.

Mentrestant, Modi es dedica a idealitzar la mala vida de la manera més estereotipada imaginable, i a exhibir una lletjor i un mal gust sovint grollers. Per tot això promet tenir una trajectòria comercial encara més irrellevant que la primera pel·lícula dirigida per Depp, The Brave (1997), al seu dia destrossada per la crítica. I, malgrat el suport que el festival li ha donat a l’incloure-la en la seva programació –el certamen, recordem-ho, fa anys que està entregat a la promoció de Depp, a qui va concedir el Premi Donostia el 2021–, és probable que acabi fent un favor més aviat pèssim a la carrera del seu autor.