Juan Trejo: "Hi ha molt estigma sobre els joves que van morir per l’heroïna"

No pretenia desenterrar-la, però sí que va arribar un moment en la meva progressió com a persona i com a escriptor, com a home madur i amb fills tardoadolescents, en el qual vaig entendre que necessitava escriure sobre la meva germana i mirar directament a aquest forat negre en la meva història. Nela va caure en un oblit premeditat en la meva família, convertida en una absència poderosa, en un fantasma.

Va començar a obtenir informació, una cosa difícil perquè molts que la van conèixer o estaven morts o bé l’havien oblidat.

El treball va ser ardu i vaig haver de lidiar amb la frustració. Els membres de la meva família només m’oferien retalls, petites pinzellades de la seva història. Nela no era Janis Joplin. Va tenir una vida breu sense temps de fer coses importants. Així que em vaig dedicar també a entrevistar gent que va viure la contracultura, la que va des de poc abans de la mort de Franco fins a finals dels 70, per crear un marc en el qual situar la meva germana.

¿Això el va ajudar a materialitzar Nela?

Sí, a l’endinsar-me en el seu cas vaig veure que representava una generació, sobretot els joves que van quedar en l’anonimat, que l’únic que podien aportar al moviment contracultural, al rollo que es deia llavors, era la seva energia, el seu cos, la seva il·lusió. Gairebé no tenien capacitat per oferir res més.

Aquell era un moment especial perquè les velles regles havien caducat i les noves estaven per construir-se. Això feia que la bretxa entre pares i fills fos immensa.

Els meus pares venien d’un poblet d’Extremadura i tenien un pensament molt rígid, com gairebé tots els que estaven en aquest estat, diguem, d’immigració. Aquell va ser un moment estrany, en el qual un sector de la joventut va aconseguir una llibertat de moviments anòmala per al que aleshores era el país. La meva germana va creure en això i no hi va haver manera de conciliar les seves idees amb les dels meus pares. I el xoc entre l’obscurantisme franquista i els nous aires europeus va ser molt bèstia.

Així que en l’addicció també hi havia classes.

És que per consumir havies de conèixer algú que pogués anar a buscar-la a l’Afganistan, Tailàndia o Amsterdam, no hi havia un mercat establert. I qui viatjava evidentment tenia diners i cultura i quan la portava la servia als seus amics. Era una acció que no buscava el lucre, sinó que estava encara vinculada al fet de fer un pas més en la rebel·lia.

I, no obstant, l’heroïna va matar la contracultura.

Sí, vaig entrevistar gent com Pepe Ribas, Canti Casanovas i Pep Bernades, més grans que la meva germana, que es van adonar que aquell no era el mateix tipus de droga que s’havia consumit fins al moment. Si l’haixix i l’LSD convidaven a la vida comunitària, l’heroïna tendia al solipsisme.

Nela, de tota manera, filla d’emigrants, sense estudis, era una anomalia.

Sí, però en llocs com la plaça Reial i Sant Felip Neri era molt fàcil barrejar-se. A més, en aquests moviments alternatius que es pretenen més transversals no era estrany que s’establís un ordre més vertical en el qual els que saben i els que tenen prenen les decisions. La meva germana era carn de canó.

Pepe Ribas, autor de Los 70 a destajo, té la teoria que l’arribada de l’heroïna va ser orquestrada per acabar amb aquell moviment llibertari.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Això és difícilment contrastable. Jo sé que als EUA està provat que la CIA va impulsar la droga per acabar amb els Panteres Negres i que possiblement va passar una cosa semblant amb el moviment abertzale a Euskadi, però a Barcelona no va ser així. És més aviat una qüestió de mercat: entra la droga i es barreja amb el desencant d’uns joves que ben aviat comproven que no es produiran els canvis que van somiar. Així que l’heroïna és un refugi per a ells.

Finalment, ¿què ha intentat en aquest llibre? ¿Fer justícia?

Hi ha molt estigma en relació amb els milers de joves que van morir per l’heroïna i no només ells, també les seves famílies, per a qui va ser una vergonya i un secret. Van quedar desatesos per la història i han sigut víctimes d’un moment i d’un relat maximalistes. Avui podem contemplar allò amb més justícia. No per buscar-ne culpables, això no té cap sentit. Però, sí, per estroncar ferides.