Alauda Ruiz de Azúa: "Ens costa massa posar-nos al lloc de les víctimes d’abusos"

¿Per què va decidir que una sèrie que parla d’abusos sexuals al si d’un matrimoni es tituli Querer?

Vam escriure la sèrie per qüestionar-nos coses: què entenem per amor, què és estimar bé i què és estimar malament, des d’on construïm els nostres desitjos o els prioritzem, aquest tipus de coses. Querer es pot entendre com a estimar, però també es pot relacionar amb la possessió, i crec que aquesta ambigüitat és molt rellevant al parlar dels abusos sexuals i la violència de gènere. Però querer també al·ludeix al que vol l’altra persona. El consentiment és important perquè ens obliga a replantejar-nos com estimem, com desitgem i com escoltem.

L’estratègia narrativa de la sèrie inicialment dona motius a l’espectador per posar en dubte la versió de la dona denunciant. ¿És una manera de posar sobre la taula la propensió de la societat a desconfiar de les víctimes?

Sí. Des del principi vam decidir que no utilitzaríem flashbacks ni mostraríem l’agressió sexual. Em semblava interessant que l’espectador no tingués certeses, igual que no en tenen els magistrats que jutgen aquest tipus de casos per una raó òbvia: la violència de què parla Querer passa en la intimitat d’un dormitori, i oculta rere l’opaca façana d’un matrimoni. Però, a l’hora de considerar aquesta incertesa, també és important tenir en compte que hi ha una cosa inqüestionable, i és que s’exerceix una violència sexual sistèmica i estructural contra les dones.

¿Quina investigació va portar a terme durant el procés d’escriptura de la sèrie?

Vam parlar amb dones que havien sigut víctimes, amb advocats especialistes i jutges, amb psicòlogues i psicòlegs. Un dels objectius de la sèrie és aclarir malentesos que estan molt estesos al parlar de certs tipus de violència de gènere i del consentiment. Ens costa massa posar-nos al lloc de les víctimes, tendim a jutjar-les des del nostre benestar emocional i el nostre lloc segur sense tenir en compte que el seu comportament i les seves decisions en molts casos estan condicionats per anys de maltractaments. Ens preguntem coses com: ¿com és possible que passés, si de portes enfora aparentaven tanta normalitat? ¿Per què va trigar ella tant a denunciar? És important que l’espectador entengui com es construeix aquesta violència; com, al si d’una parella que en algun moment es va estimar i va tenir relacions consensuades, arribat el moment es passa a una violència sexual que moltes vegades és molt sibil·lina i difícil d’identificar. I que es comprengui com de difícil pot ser per a la víctima parlar-ne.

¿Per què creu que, a nivell social, la idea del consentiment continua resultant tan controvertida?

Notícies relacionades

Demanar perdó: ¿feblesa o virtut?

La ‘podcaster’ sexual i l’home de Déu

Més enllà de les instrumentalitzacions polítiques que se’n puguin fer, crec que és important tenir en compte que el consentiment té a veure amb el que és privat, i amb el sexe, i aquesta és una qüestió de la qual en general ens incomoda parlar; tendim a pensar que el que és íntim no és polític, però sí que ho és, i molt. A més hi ha molta por de revisar-nos com a societat, a enfrontar-nos a la veritable història de la sexualitat de la dona, que tot just ara comença a ser explicada com toca.

Un dels temes que Querer aborda és l’ambivalència de la institució familiar, i ja en va parlar a Cinco lobitos. ¿És casual que hagi tornat a fer-ho?

La família m’interessa perquè pot ser un refugi però també una gàbia, i no només una gàbia física. És una institució molt fèrria i molt determinant en les nostres vides, amb la qual és difícil trencar. Tot i que posis distància amb la família els vincles que hi tens es mantenen, per sempre, i condicionant qui ets. Tant Cinco lobitos com Querer parlen de la dificultat de gestionar allò que heretem dels nostres pares en termes d’educació afectiva. I Querer qüestiona també la romantització que la societat fa de la institució, i com aquesta romantització pot ser una llosa per als que són víctimes d’abús al seu si.