Les faules de Francis Ford Coppola

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

El director d’El padrí no ha aconseguit materialitzar aquest delirant –gairebé al·lucinatori–, complex –tant temàticament com pel que fa a logística de producció– projecte fins al 2024, i la primera imatge de la pel·lícula és la del seu protagonista, encarnat per Adam Driver i anomenat César Catilina, enfilat dalt de tot de l’altre gratacel icònic que li queda a la ciutat juntament amb l’Empire State Building, l’edifici Chrysler. Les Torres Bessones funcionaven millor per representar el capitalisme atroç barrejat amb les corrupteles i lluites intestines de la vella República de Roma, però l’efecte és semblant.

¿Què és Megalópolis? ¿S’assembla a qualsevol altra pel·lícula del director? A la primera pregunta, és difícil trobar-hi una resposta plana i precisa. És un film megalòman, com el seu títol, polític, fantàstic, visualment eixelebrat, argumentalment embolicat, caòtic i atractiu a parts iguals. Quant a la segona, rotundament no. Coppola explora visualment i narrativament en direccions diferents a les de Gent de pluja, La conversa, Apocalypse now, La ley de la calle o la seva versió de Dràcula. Ho fa d’acord amb el tema tractat i amb un cert sentit de la responsabilitat en relació amb les direccions empreses pel cine al segle XXI. Coppola va obrir camins fa 50 anys i vol continuar-ho fent quan ell ha complert els 85. Pot ser que sigui la seva última pel·lícula, però crec que ho ha fet com ho volia fer i explicant el que volia explicar. I això, avui, té molt de mèrit. Respecte.