El ‘true crime’ d’Àlex Ollé il·lumina l’escenari liceista

Amb aquesta obra mestra Xostakóvitx va caure en un continu menyspreu oficial, també per la modernitat de la seva música. Lady Macbeth, la seva segona i última òpera, es va estrenar el 1934 a Leningrad amb gran èxit; setmanes més tard viatjava a Moscou sumant més de cent representacions en menys d’un any, però el 1936 va desencadenar una tempesta política i cultural, i Stalin la va rebutjar. El 1963 en va arribar una segona versió, Katerina Ismailova, que en part blanquejava el drama dels protagonistes.

També blanqueja l’assassina que protagonitza l’obra aquesta nova producció d’Àlex Ollé: al final s’empatitza amb una dona que troba en l’homicidi la solució als seus problemes, a les seves tortures diàries i als abusos que pateix. Els atenuants queden clars, i al veure la tragèdia des del punt de vista de Katerina, com ho fa Ollé (i Xostakóvitx), la defensa pròpia s’erigeix com a única sortida. El regista, més que limitar-se a despullar els personatges exposant les seves complexitats, posa la poètica de la seva proposta en primera línia al submergir l’acció en un pantà, en una claveguera, en un aiguamoll nauseabund, i aconsegueix una posada en escena que emociona i que a estones talla la respiració, excepte en el desconcertant últim acte, quan la presó siberiana esdevé un hotelet bonic.

Notícies relacionades

The Project posa un peu en el futur al Poblenou

Sense lloc a la taula

L’escenografia d’Alfons Flores és al·lucinant i amb el vestuari de Lluc Castells n’hi ha prou per portar la trama a ple segle XXI. Tot això dibuixat per la superba il·luminació d’Urs Schönebaum. Sobra, en tot cas, l’excessiva amplificació del cor intern i, sobretot, del fantasma de Boris.

Des del podi, Josep Pons va brindar una lliçó de música per al teatre, comprenent la partitura com si fos pròpia, omplint-la de tensió i dramatisme davant una entregada Simfònica liceista; l’interludi del segon acte va ser electritzant, així com l’ària del Campesino amb el seu posterior interludi. El mestre va brindar a un cor en estat de gràcia i als solistes tot el suport que necessitaven per brillar. Impressionant l’empastillada Katerina de Sara Jakubiak, pur nervi, ben secundada pel menyspreable Serguei de Pavel Černoch, per l’implacable Boris d’Alexei Botnarciuc i pel Zinovi gai d’Ilya Selivanov. De la llarga llista de secundaris van oferir molt bones prestacions Núria Vilà (Aksinia), Goran Jurić (Pope), Dimitar Darlev (obrer del molí) i Scott Wilde (cap de policia), mentre el Campesino de José Manuel Montero, de veu adequada, es perdia per moments. Amb aquesta Lady el Liceu va arrencar un curs més que prometedor.