Casta, geni i figura
Una imatge val més que mil paraules. La frase va començar a repetir-se quan la fotografia va inundar la publicitat. I tot i que és anterior i discutible, la ciència l’avala. Nombrosos estudis demostren la capacitat del cervell d’assimilar abans un impacte visual que processar la informació transmesa per un text. Tanmateix, també està constatat que tota imatge conté els seus propis matisos. D’aquí ve la importància d’analitzar el llenguatge no verbal, que tant domina el professor Lluís Pastor.
Dimarts. Madrid. Banc d’Espanya. Presa de possessió del nou governador, José Luis Escrivá. Es reuneix el més florit del món econòmic. Els primers espases de la banca al capdavant. No en va, és en aquella seu on orienten i de vegades determinen les normes que cal seguir. Aleshores, el president del Banc Sabadell s’acosta al del BBVA i el saluda cordialment. La seva afabilitat i corpulència dominen l’escena. Enrenou al seu voltant, fotògrafs plasmant el moment i els comentaris inevitables per una trobada que desprèn el morbo de la rivalitat accentuada per l’opa. El peix gran vol menjar-se el noi per segona vegada. Davant l’imponent de la mida, l’astúcia desplega les seves armes per defensar-se de l’amenaça. Ho sap bé i ho practica Josep Oliu Creus (Sabadell, 25 d’abril de 1949).
Ser de llinatge banquer té avantatge. I actuar com a hereu d’un banc que la família ha defensat com a propi, per origen i entitat, concedeix una superioritat moral que les xifres no contemplen. Afegeixin-se els interessos envoltats en sentiment i la capacitat de resistència que s’imposa a la fredor dels números. I això, si no s’ha viscut, no es comprèn.
Josep Oliu també juga amb aquestes cartes que sap que el seu rival no té. Alguns dels petits accionistes ho van recordar a Carlos Torres recentment a Barcelona. Era la seva resposta dolguda a la velada amenaça del risc que les seves accions perdin valor si es neguen a acceptar les condicions del BBVA que, a més a més, ja no s’ajusten a la seva revalorització creixent. De nou, raons del cor que la raó no entén. Després hi ha les polítiques, volàtils, que de moment s’alineen amb el Sabadell. I les sociològiques, reflectides en la petita i mitjana empresa, que tem quedar desemparada i perdre l’atenció directa, atenta i presencial d’uns empleats que coneixen el client pel seu nom, cognoms i iniciatives. És el dipositari a qui el mercat demostra diàriament que les grans corporacions ho devoren tot i mai se satisfan. Sempre en necessiten més per alimentar un sistema que converteix el client en un número impersonal.
Moltes fusions
Notícies relacionadesA l’economista Oliu, format a la Universitat de Minnesota i escolà abans que frare, ningú ha d’explicar-li la pel·lícula. Ha dirigit moltes fusions, perquè el Sabadell ha absorbit múltiples entitats de diversa mida, situació i procedència. Va expandir la seva, la va treure a borsa, ha superat crisis i sap el pa que s’hi juga perquè l’ha pastat amb les seves pròpies mans.
Per això, el cavaller Pep Oliu calla, espera i confia. Coneix els mecanismes que entren ara en la fase lenta del procés. El que correspon a les comissions públiques, que han de valorar la idoneïtat de l’adquisició. Davant la complexitat, aquestes demanen temps. El mateix temps que el banquer Oliu disfruta. La situació l’activa i el rejoveneix. Pot ser que fins i tot el diverteixi.
