Pamela Anderson i el desig de rescabalar-se del menyspreu

El seu personatge és un veterà ballarí de cabaret de Las Vegas que afronta el final d’una carrera basada en l’explotació dels seus atributs físics, i resulta inevitable trobar paral·lelismes metatextuals entre aquesta trajectòria i la seguida per la mateixa Anderson des de la seva actitud enjogassada davant una càmera cortejant sobre la sorra de la sèrie Los vigilantes de la playa fins a la seva reconversió pública en una dona madura que es nega a ser esclava dels fantasiosos estàndards de bellesa que al seu dia va promocionar.

Experiències personals

Dit d’una altra manera, The Last Showgirl segueix una fórmula similar a El lluitador (2008), la pel·lícula que va permetre a Mickey Rourke reviure durant una estona la seva carrera, que similarment convidava l’espectador a tenir en compte la imatge pública d’un actor a l’hora d’analitzar l’experiència vital del seu personatge. "Sento que m’he perdut dècades de la meva pròpia vida", va dir ahir l’actriu en aquest sentit. "I estic molt agraïda per haver tingut l’oportunitat de participar en aquesta pel·lícula, perquè sempre he sabut que era capaç de molt més que el que se’m donava l’oportunitat de demostrar, i vaig sentir que potser aquesta seria la meva única possibilitat de fer-ho. És un personatge molt especial per a mi, perquè el vaig construir a partir d’experiències personals: dels meus matrimonis, dels meus fills, de la meva vida professional", afegia.

Però aquella pel·lícula de Darren Aronofsky estava plena de textures emocionals, i comptava amb un intèrpret de gran talent al voltant del qual es podia construir el relat. Aquí la jove Coppola mira de donar per fet que, amb aquesta actuació, Anderson demostrarà al món que els que la van veure com un mer símbol sexual i la van menysprear quan va arribar a certa edat estaven equivocats, però el problema és que el treball que l’actriu ofereix no és bo: transmet només les emocions més primàries –alegria, tristesa, temor, ràbia–, i en totes les escenes es manté instal·lada en l’excés histriònic, sigui requerit o no. Cal dir, en tot cas, que donar vida a un material dramàtic tan inert com el que sosté The Last Showgirl seria un desafiament fins i tot per a la intèrpret més talentosa.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El personatge, tot i que miri de convèncer-se del contrari, va ser sempre una vedet sense talent en un espectacle de gust dubtós, i va abandonar la seva filla per dedicar-se a temps complet a ser-ho. Això és una cosa que la pel·lícula deixa clar en la seva primera mitja hora de metratge, i tot el que ve després és una previsible tirallonga de plors, baralles i intents de reconciliació fallits.

Coppola mai es molesta a fer-se les preguntes necessàries. ¿És la ingenuïtat de la seva heroïna una forma d’egoisme o un mecanisme de defensa? ¿Com és possible que preveiés el que li està passant? Res d’això li importa. Prefereix utilitzar la pel·lícula per fer turisme en el lumpen, com una influencer que es fa un selfie a les faveles, i per encadenar una irritant successió d’escenes sense diàlegs en les quals Anderson deambula pels carrers, o executa moviments de ball o simplement contempla l’horitzó amb les celles frunzides, que aspiren a funcionar a tall de comentari sobre el sexisme, l’edatisme i la fal·làcia del somni americà però que, en canvi, tan sols evidencien una recerca desesperada de significat enmig del no-res.