La ‘podcaster’ sexual i l’home de Déu
Encara que últimament es parli tant de marques i franquícies, les estrelles encara importen. Molts s’acostaran a Nadie quiere esto atrets pel protagonisme de Kristen Bell i Adam Brody, dues antigues estrelles juvenils (es van donar a conèixer, respectivament, a Veronica Mars i O.C.) que estan allargant les seves carreres amb poc més que mera dignitat. La primera va brillar intensament a The good place amb la qual Nadie quiere esto comparteix voluntat filosòfica. El segon ha demostrat ser alguna cosa més que el bon tipus perfecte: va fer de depredador sexual a Una joven prometedora i va casar l’encant amb un cert cinisme a Fleishman está en apuros.
Tots dos treuen tota la seva artilleria d’encant, de carisma, de somriures, de bellesa i d’intel·ligència a Nadie quiere esto, enèsima demostració que les comèdies romàntiques més sòlides s’estrenen avui a la televisió. Bell és Joanne, una dona agnòstica que comparteix les seves desaventures romanticosexuals amb tota la humanitat al pòdcast que grava amb la seva germana Morgan (Justine Lupe, l’esposa trofeu de Succession) bastant fastiguejada, per cert, de sentir Joanne treure defectes a bons nois. Joanne prefereix l’opció difícil encara que estigui abocat al desastre. I llavors arriba Noah (Adam Brody), que no sembla mal paio i amb qui, a més, tot és fàcil. Hi ha un problema essencial: "Un rabí i una gentil no cola", com apunta el mateix Noah. "Pretenem repoblar-nos".
Notícies relacionadesLa premissa pot recordar la de Más que amigos, aquella pel·lícula de principis de segle en la qual Jenna Elfman encarnava una dona dividida entre un rabí (Ben Stiller) i un sacerdot (Edward Norton, també director del film), els dos amics seus d’infància. De nou, la qüestió religiosa posa pedres en un idil·li, igual que fa una mica menys amb Fleabag i el seu capellà guapo. Però la creadora de la sèrie, Erin Foster (The new normal) no ha hagut d’anar a cap videoclub o catàleg de streaming a la recerca d’inspiració: es basa aquí en la seva pròpia experiència amb el seu marit, que no és rabí, però sí jueu, i que amb una jueva volia pujar a l’altar.
Potser per això la sèrie transpira aquesta veritat emocional. Sense assolir grans cotes de complexitat temàtica o profunditat dramàtica (això no deixa de ser escapisme per abans d’anar a dormir), aconsegueix fer-nos creure per moments que estem observant de prop, sense permís, l’acostament entre dues persones reals, gent de carn i ossos que viu en aquest món, tot i que pocs aquí tinguem la cuina de Noah; això és més aviat territori del cine de Nancy Meyers.
