La Concha d’Or engeganteix el cineasta català Albert Serra

Ahir a la nit, Albert Serra va fer un pas més en el seu camí cap al lloc que el món cinematogràfic té reservat als seus grans mestres. I alhora la Concha d’Or que va rebre el de Girona, i que acredita Tardes de Soledad com la millor pel·lícula de les quals han competit aquest any pel guardó, simbolitza per a ell l’entrada en un nou territori. En primer lloc, gràcies a aquest triomf la seva carrera deixa de ser una prova de quant hi ha de veritat en aquest útil refrany segons el qual ningú és profeta a la seva terra: amb el seu segon llargmetratge Honor de cavalleria (2006), Serra va cridar l’atenció del molt francès festival de Cannes, el més important del món, que des d’aleshores ha inclòs en la seva programació la majoria de les seves pel·lícules posteriors; gràcies a Història de la meva mort (2013) es va alçar amb el Lleopard d’Or al Festival de Locarno, molt prestigiós i molt suís, mentre el nostre país no feia ni cas; i el seu llargmetratge del 2022, la coproducció franco-espanyola Pacifiction, va obtenir ni més ni menys que nou nominacions als premis César (dues d’elles es van traduir en estatueta) i exactament zero nominacions als Goya. Fins a fer-ho aquest any al festival de Sant Sebastià, a més, mai havia presentat mundialment una pel·lícula seva a Espanya. El guardó obtingut ahir garanteix que Tardes de soledad tindrà entre bona part dels seus espectadors gent que mai abans va veure una pel·lícula de Serra i fins i tot mai havia sentit parlar d’ell.

Controvèrsia

Inevitablement, moltes d’aquestes persones acudiran al cine atretes per la controvèrsia que la pel·lícula va generar fins i tot abans de la seva estrena al festival i a què el premi servirà d’altaveu. Retrat documental del torero peruà Andrés Roca Rey, és una obra evidentment fascinada per l’element ritualístic, la plasticitat, l’estètica i el misteri que emboliquen la tauromàquia però que també, ho busqui o no, deixa molt clar quant dolor arriba a tenir l’animal que participa en la cursa condemnat a morir. Dit d’una altra manera, té potencial per ofendre per igual els animalistes i els protaurins, perquè el tema és polèmic per si mateix i perquè, reconegui’s, avui és polèmic fins i tot el cafè amb llet.

Qui sobretot busqui a la pel·lícula valors artístics, això sí, trobarà una cosa molt diferent. D’una banda, un enlluernador joc de contrastos entre el bàrbar i el poètic, entre el natural i l’artifici i entre la masculinitat hegemònica del text i l’inconfusible homoerotisme del subtext. De l’altra, una experiència visual i sonora aclaparadora, hipnòtica i brutal.

Cap de les altres decisions preses pel grup de jutges presidit per la cineasta gallega Jaione Camborda és igual d’incontestable. L’única manera de trobar-li sentit al premi especial del jurat atorgat a The Last Showgirl, de Gia Coppola (neta de Francis Ford), és entenent-ho com una recompensa a allò que la pel·lícula té de reivindicació de la seva actriu principal, Pamela Anderson, una intèrpret que va patir durant anys la cosificació, el menyspreu i la denigració dels mitjans i la indústria. Fora d’això, és una obra tosca, superficial, construïda sobre clixés i poc sincera.

Cine social subtil

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Guanyadora idònia d’aquest guardó hauria sigut el primer llargmetratge de la portuguesa Laura Carreira On Falling, exemple perfecte de l’única manera assenyada de fer cine social amb subtilesa i confiança en la intel·ligència de l’espectador, sense recórrer a didactismes ni manipulacions que a canvi va haver de conformar-se amb compartir ex aequo el premi a la millor direcció amb l’opera prima de Pedro Martín-Calero El llanto, cine de terror amb agenda política que exhibeix una precisió narrativa i estilística sorprenent.

Pel que fa al premi a la millor interpretació protagonista concedit a Patricia López Arnaiz pel seu magnífic treball a Los destellos, la principal rèplica que admet és que la pel·lícula de Pilar Palomero hauria merescut una recompensa més gran, i això és exactament oposat al que es pot dir de Cuando cae el otoño, de François Ozon. Que el jurat concedís el premi a la Millor Interpretació de Repartiment al seu coprotagonista Pierre Lottin resulta discutible per si mateix. Que, a més, hagi recompensat la col·lecció de tosquedats narratives que la componen atorgant-li el guardó al millor guió entra en la categoria de disbarat.