Mushkaa i Julieta, una parella de fet al Festival ·B

El Festival ·B, amb un encert gens agitat, ja que la seva experiència a trobar queviures de primera a la rebotiga és coneguda, va presumir ahir a la nit del valuós tresor generacional que representen Julieta (23 anys) i Mushkaa (20), tan diferents, tan complementàries i tan fenomenals, totes dues al cartell de la seva segona jornada celebrada al Fòrum. Preada parella de fet (tenim les seves criatures en comú, com ara Vaya liada o No m’estima +, que van repetir juntes en els seus respectius concerts entre udols del públic) amb futur per conquerir.

Aquest dissabte va ser dama del capvespre Julieta, amb les seves balades i himnes pop amb lluentons, introduccions dance, un generós cos de ball i estratègics ventiladors per moure la seva llarga melena rossa a ritme dels seus resseguiments diversos –alguns van valer exclamacions com la repetida "¡diva!"-. Posada en escena dinàmica per a un rodat xou de ritme enganxós que neix des d’una bateria present a l’escenari que serveix tant per explicar l’amor "bonic però curt" de Haiku com per presumir a T’enxules que de tot Catalunya m’has tocat a mi.

Notícies relacionades

The Project posa un peu en el futur al Poblenou

Sense lloc a la taula

I allargant-li la mà des del cel –Julieta llueix a la part final del seu espectacle unes ales angelicals–, Mushkaa va recollir la batuta de la nit, acceptant el paper de follet entremaliat –semblava que ho anunciés la samarreta El Niño, amb aquest logo que deixa veure un pillo amb la qual va sortir per primera vegada a l’escenari–, conductora de la foscor a partir d’aquesta barreja tan seva que va de la profunditat de boniques cançons plenes d’introspecció com per exemple El disfraz o Entre el fum o peces juganeres, incomptables en una posada en escena festiva com la d’ahir a la nit: de la fraternal SexeSexy a l’esverada Tas Loko. Hi va haver també multitudinària interpretació de Rifle talibán remix. Que si me pego a tu ‘shorty’ dejará de ser hetero, no, oh, adverteix allà.

Més enllà d’aquests noms, i d’altres amb els quals va seguir la nit (destacable la convocatòria de Cruz Cafuné), com sempre el ·B va presentar també figures emergents: des de l’exuberància Metrika –"això no és un concert, és un ritual"– i des d’un to reposat Diego 900 –que no va necessitar proclama perquè allò es convertís en un destacadíssim ritu–. I també va oferir pinzellades internacionals com la de vatocholo, que va servir per assaborir el moment picant del regional mexicà i va ungir la força dels corridos i del folkore d’allà i d’aquí.