Sigrid Nunez: "Avui Trump és una amenaça més gran per a la democràcia que el 2016 o el 2020"

Quan preparava aquesta entrevista, em vaig adonar que bona part de les preguntes es basaven en la suposició que les opinions que aboca la protagonista d’Els vulnerables sobre política, literatura i altres qüestions eren compartides per vostè. Però potser m’equivocava.

En general és com dius. Les meves novel·les són llibres de ficció perquè contenen històries completament inventades, coses que no m’han passat mai. Ningú m’ha demanat mai que m’instal·li en una casa per cuidar un lloro com li passa a la protagonista de la novel·la. Però quan la narradora expressa el seu punt de vista sobre l’actualitat política o sobre algun llibre que ha llegit o una pel·lícula que ha vist, aquí sí que s’identifica amb mi. No poso en boca de la narradora opinions que jo mateixa no tingui.

A excepció del llibre de memòries Siempre Susan. Recuerdos de Susan Sontag, en totes les seves obres és molt present aquesta barreja d’autobiografia i imaginació. ¿Li resulta més fàcil revelar el seu jo íntim a través de personatges i situacions inventats?

Quan era nena i fantasiejava amb la idea de ser escriptora, el que volia era inventar històries. La literatura em donava la possibilitat de poder imaginar i de mentir, i això m’atreia molt. No em va interessar mai gaire escriure sobre la meva vida. Els escriptors no solen ser tan interessants (Susan Sontag sí que ho era, i per això vaig escriure sobre ella). No m’he sentit mai temptada d’escriure una cosa semblant a una autobiografia, i em resultaria molt difícil fer-ho perquè crec que de seguida començaria a mentir.

Parlant de ficció i situacions inventades, vostè va publicar una novel·la sobre una pandèmia global [Salvation City] 10 anys abans que arribés la de veritat...

Sí, però no era exactament una situació inventada. Simplement havia estat llegint coses sobre el tema i sabia que l’opinió científica respecte a una pandèmia global era que no seria una qüestió de si arriba a passar sinó de quan passarà. Així que em vaig plantejar què passaria si això passava en un escenari tan dividit i polaritzat com els Estats Units actuals. Resultava bastant fàcil predir com serien les coses. Sabia, per exemple, que el sistema de salut no seria prou sòlid per gestionar una cosa com aquesta i que això seria tràgic. I sabia que hi hauria enfrontaments i gent disposada a demonitzar tot el que diguessin els metges.

¿Per què va voler tornar al tema de la pandèmia a Els vulnerables?

No és que volgués fer-ho. Durant el confinament, m’estava aquí, al meu apartament, fent classe a la Universitat de Boston per via Zoom, i vaig decidir fer una lectura. Em vaig posar a escriure una cosa nova per a la lectura i em va passar pel cap la frase de Virginia Woolf "era una primavera vacil·lant", perquè això era el que estava passant al món. A partir d’aquí vaig escriure sobre què passava en la meva vida en aquell moment i de seguida vaig començar a inventar coses. Em vaig fixar que el confinament estava fent que algunes persones es veiessin obligades a compartir uns espais on no hi haurien sigut si no hi hagués hagut una pandèmia i em va semblar una idea prometedora per a una història.

Quatre anys després, ¿creu que hi ha gent que pensa en els dies del confinament amb nostàlgia?

Oh, segur que sí. Molta gent ha bloquejat el record de les parts negatives de tot allò i, en canvi, recorda com era de satisfactori aquest sentiment de vida aturada, sobretot a les grans ciutats. No hi havia trànsit, no hi havia multituds, se sentia el cant dels ocells, era com si la natura recuperés el seu lloc... És fàcil pensar en tot això amb nostàlgia. Però sempre hi ha un sentiment de nostàlgia associat a moments especialment intensos. Passa fins i tot amb les guerres, cosa que genera profunds sentiments de culpabilitat, és clar.

Aquesta és la quarta vegada que escriu sobre els vincles que s’estableixen entre humans i animals. ¿Per què és un tema tan important per a vostè?

No és una cosa que planegés. A finals dels 90 vaig escriure un llibret [Mitz: The marmoset of Bloomsbury] que era una falsa biografia del tití que tenien de mascota Leonard i Virginia Woolf, i vaig disfrutar molt escrivint sobre el mico i sobre els dos cocker spaniels de la parella. Anys després, en L’amic, buscava una manera de connectar dos personatges i se’m va acudir ficar en la història un gos que va anar guanyant protagonisme. En un moment del meu llibre següent [Cuál es tu tormento] vaig pensar que estaria bé tenir un gat, i, tot i que la novel·la no girava al voltant seu, als editors els va agradar tant aquesta part que van posar un gat a la portada. En Els vulnerables, la decisió d’incloure-hi un animal sí que va ser deliberada, i vaig triar un lloro. Me n’he adonat que introduir un animal en una història sempre aporta calidesa i humor, i vull tenir les dues coses en els meus llibres.

El 2020, l’any en què transcorre la novel·la, vostè no només se sentia atordida pel que passava amb la pandèmia sinó també, cito les seves paraules, "increïblement ansiosa" per la situació política. ¿Ara sent aquesta mateixa ansietat, amb l’elecció presidencial a la cantonada?

Notícies relacionades

Els millors plats del món sense ser cuiner

Un enfocament als paparazzis

Encara és pitjor. El 2020 la situació era molt complicada, com si no haguéssim de tenir una vida normal mai més, però, amb la derrota de Trump, semblava que podríem deixar tot això enrere. Ara el tenim de tornada, i amb una actitud encara més dura i venjativa, de manera que si arriba una altra vegada a la presidència les seves decisions poden ser absolutament catastròfiques per al país i per al món. Per començar, Trump i els seus seguidors són negacionistes climàtics, i la seva política d’aliances internacionals –Putin, Orbán, Netanyahu– és terrible. D’això ja n’hi havia alguna cosa el 2016 i el 2020, però ara s’ha endurit i representa una amenaça encara més gran per a la democràcia. La cursa electoral està tan igualada que, encara que guanyi Kamala Harris, tindrem un país on la meitat de la població donarà suport a algú que vol desballestar la Constitució i convertir-se en un capitost autoritari. Per això dic que ara és pitjor, perquè hi ha la convicció que la victòria de Harris no suposarà un alleujament complet, que aquesta guerra continuarà.

El 2020 també va ser l’any en què es va publicar la seva novel·la Cúal es tu tormento, en la qual es basa l’última pel·lícula de Pedro Almodóvar, La habitación de al lado. ¿Com va ser l’experiència de veure el film i què li va semblar?

Molts escriptors asseguren que estan decebuts de les adaptacions al cine dels seus llibres, però jo sabia que a mi això no em passaria perquè he seguit i admirat l’obra d’Almodóvar des de fa molts anys. Ha canviat coses, com ja esperava que fes, però la pel·lícula és molt fidel a l’esperit de la novel·la. I em vaig quedar impressionada per com és de bonica: les imatges, la música... Tot és molt bonic. Hi ha una gran càrrega de melancolia però en canvi no és depriment. Estic molt contenta del resultat. I també vull reconèixer el mèrit que té la meva traductora espanyola, Mercedes Cebrián; si ella no hagués fet una feina tan bona, potser el meu llibre no hauria cridat l’atenció d’Almodóvar.