Kris Kristofferson: Una icona del country i el cine

Les seves històries de correcamins, ànimes errants i cors trencats, amb la llibertat individual com a rerefons, van portar el llenguatge de la música country a noves cotes expressives i van capturar un públic ampli, en la seva pròpia veu o en altres que es van acostar a les seves composicions, com Janis Joplin, Jerry Lee Lewis i Johnny Cash. Cantautor texà i estrella del cel·luloide, Kris Kristofferson va morir dissabte als 88 anys, deixa una estela d’àlbums i pel·lícules amb un estatus de culte i comercial, amb tres Grammy i un Globus d’Or (per la seva actuació en el remake de 1976 d’Ha nascut una estrella).

"Gràcies per estimar-lo durant tots aquests anys. Que sàpigues que, quan vegis un arc de Sant Martí, ell ens estarà somrient a tots", va transmetre la seva família als seus seguidors diumenge després de la seva mort a la seva casa de Hana, Hawaii (residència que va alternar amb la de Malibú). Kristofferson havia mantingut la seva activitat fins a la pandèmia, quan, el 2021, va oficialitzar el seu retir. Els problemes de memòria que patia, atribuïts durant alguns anys erròniament a l’Alzheimer, així com un deteriorament general del seu estat físic, es van diagnosticar com a expressions de la malaltia de Lyme.

Tocar per a la tropa

Vida inquieta i amb aguts contrastos, la de Kristofferson, fill de militar i descendent d’emigrants suecs (va néixer el 22 de juny de 1936 a Brownsville, Texas), la joventut dels quals es va debatre, entre el cultiu del rugbi, els estudis al Regne Unit (a la Universitat d’Oxford), la boxa i l’incipient salt als escenaris per tocar per a les tropes nord-americanes a les bases alemanyes. El salt a Nashville, el 1965, va ser crucial. Bolcat en la seva faceta d’autor de cançons, allà va combinar una ocupació com a pilot d’helicòpters amb una altra netejant terres als estudis de Colúmbia que li va permetre conèixer Jerry Lee Lewis. Va ser ell qui va gravar per primera vegada una composició seva One more with feeling. Kristofferson va assistir a les gravacions de Blonde on blonde, el totèmic doble àlbum de Bob Dylan, el 1966. "Vaig netejar els seus cendrers i va ser un honor", explicava el 2013 aquest diari. "Jo estava habituat a sessions en què gravaves tres cançons en tres hores, però Dylan podia passar-se una nit assegut al piano mentre els músics jugaven a ping-pong. A les set del matí els cridava i gravaven una obra mestra". Un altre contacte decisiu va ser June Carter, cantant i compositora, dona de Johnny Cash, a qui va mostrar una altra de les seves creacions Me and Bobby McGee (crèdit d’autoria compartit amb Fred Foster), i que va anar a parar Roger Miller. I, poc després, a Janis Joplin, amb qui va tenir un breu idil·li i que la va registrar en el seu àlbum pòstum Pearl (1971). Cançó que parla de dos amants d’atribolada ruta pel sud nord-americà, l’ambigüitat genèrica del Bobby va permetre que fos adaptada amb facilitat tant per veus masculines com femenines.

Ell va gravar la seva pròpia versió al seu primer àlbum Kristofferson (1970), juntament amb altres creacions pròpies, com Sunday morning coming down (que havia sigut número u en les llistes country per Johnny Cash) i Help me making through the night. A aquesta última s’hi acostarien multitud de veus il·lustres, de la inicial de Sammi Smith a Gladys Knight (que la va portar a un altre públic via r’n’b), Willie Nelson, Tammy Wynette, Elvis Presley i Joan Báez.

El salt al cine

Kristofferson va cultivar igualment un estil de serè contador d’històries, cantant sense ostentacions, com un narrador que transmetia confiança i vulnerabilitat. Enfocament sobri del country desplegat en altres àlbums com The silver tongued devil and I (1971), Jesus was a Capricorn (1972) o els dos que va compartir amb la seva segona dona, Rita Coolidge Full moon (1973) i Breakaway (1974). En aquell temps, en paral·lel, va alçar el vol la seva carrera com a actor en títols de referència com el western Pat Garrett y Billy el Niño, de Sam Peckinpah (el 1973, amb cançons de Bob Dylan) i el drama Alicia ja no viu aquí, de Martin Scorsese (1974).

De la confluència de la música i el cine va sortir una estrella pop, el 1976, amb A star is born (Ha nascut una estrella), pel·lícula de Frank Pierson i àlbum en tàndem amb el seu partenaire a la pantalla, Barbra Streisand. Altres destacats rols cinematogràfics el van seguir: Comboi (Peckinpah, 1978), la molt discutida i ruïnosa La porta del cel (Michael Cimino, 1980) i Inquietuds (Alan Rudolph, 1985). I moltes cintes més, fins a superar les 70. Kristofferson va alçar la veu en clau política, criticant l’acció política dels Estats Units a l’Amèrica Central, visible en l’àlbum Repossessed (l’any 1986).

Redescobriment

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Així com Johnny Cash va reanimar la seva carrera apel·lant a la nuesa expressiva de la mà de Rick Rubin, sense arribar a ser tan radical, Kristofferson va emprendre una operació de redefinició del seu so amb el productor Don Was en una trilogia de discos empresa amb A moment of forever (1995), junt amb músics com Jim Keltner i el heartbreaker Benmont Tench. En aquesta estela va debutar a Espanya, el 2010, al Festival de la Porta Ferrada (San Feliu de Guíxols) i Sant Sebastià, viatjant amb autobús, evitant hotels i acompanyat de la seva mànager i tercera dona (des de 1983), Lisa Meyers. A Barcelona va actuar a la sala Barts (2013) i al Festival de Pedralbes (2017), en temps en què, rondant ja els 80, va publicar el seu àlbum final The Cedar Creek sessions, portador d’un duet amb Sheryl Crow.

Kristofferson deixa ni més ni menys que vuit fills i la indicació que, a la seva tomba, figuri, com a epitafi, un vers de Bird on the wire, de Leonard Cohen: "Com un ocell al filferro / Com un borratxo en un cor de mitjanit / Vaig escollir el meu camí per ser lliure".