El festival de Sitges certifica l’empenta del cine de terror dirigit per dones

Sense arribar encara a xifres pròximes a una paritat raonable, els títols dirigits per dones ja han deixat de ser un pintoresc exotisme en un ecosistema històricament tan masculí com el del festival de Sitges. De les 33 pel·lícules presents aquest any a la secció oficial a competició, 10 exhibeixen autoria femenina. Un 30% pot semblar poc, però l’avanç adquireix la seva veritable dimensió quan es pensa que fa tot just una dècada, el 2014, el festival va presentar 40 films a la seva secció oficial i només quatre d’ells estaven realitzats per dones.

Sense quotes

El creixement de la presència femenina és especialment destacable, a més, en un certamen que assegura no haver recorregut mai a "quotes de cap classe" i que es prea de basar la seva selecció en "la qualitat i la idoneïtat de les produccions". A primera vista, la programació d’aquesta nova edició del festival ratifica aquestes paraules, ja que el protagonisme del talent femení desborda la dimensió estrictament quantitativa: de fet, alguns dels títols que més expectació generen a Sitges 2024 venen firmats per directores.

És el cas de La sustancia, de la francesa Coralie Fargeat, una explosiva barreja de comèdia negra feminista i body horror extrem que arriba a la cita catalana (s’exhibirà fora de concurs) després d’haver causat una enorme commoció a Cannes, on va aconseguir el premi al millor guió. Fargeat, que el 2017 ja va presentar a Sitges la seva contundent opera prima Revenge (va guanyar el premi a la millor direcció), participarà també en una de les xerrades de Horror Girls, les jornades de trobada de cineastes europees especialitzades en gènere fantàstic que se celebren en el marc del certamen.

Altres pel·lícules amb dones al capdavant que semblen destinades a deixar empremta en aquest nou Sitges són Apartment 7A, la preqüela del clàssic La llavor del diable que ha dirigit Natalie Erika James (el debut de la qual, Relic, es va emportar una menció especial del jurat del festival el 2020); el thriller apocalíptic Please, don’t feed the children, amb el qual Destry Allyn Spielberg, filla de Steven Spielberg i Kate Capshaw, s’estrena en la direcció; Timestalker, una delirant comèdia romàntica de ciència-ficció històrica realitzada per Alice Lowe (Prevenge), i, a la secció oficial a competició El baño del diablo, barreja de drama rural i folk-horror firmada per Veronika Franz i Severin Fiala que va entrar en el palmarès de l’última edició de la Berlinale i ha sigut seleccionada per Àustria per optar a l’Oscar.

Vocació comercial

És només una petita selecció que serveix per posar de manifest una altra realitat incontestable: la presència de directores en el gènere no es limita ja a petites produccions de caràcter independent i to intimista; els grans estudis tenen cada vegada menys objeccions a l’hora de posar dones al capdavant de costosos projectes de cine fantàstic i de terror amb vocació comercial. Un cas paradigmàtic recent és el de 20th Century Studios, filial de Disney, que després d’haver confiat en Arkasha Stevenson per portar a bon port (i amb formidables resultats artístics) La primera profecía, preqüela del clàssic de 1976, acaba de contractar la mexicana Michelle Garza (l’opera prima de la qual Huesera, va guanyar dos premis a Sitges 2022) per dirigir un remake de La mano que mece la cuna. I el mateix podria dir-se de les plataformes de streaming, com demostren l’exitós gir que la també mexicana Issa López ha imprès en la sèrie True detective (HBO Max) en la seva quarta temporada (que tindrà continuïtat en una cinquena) o l’anunci que Karyn Kusama dirigirà la tercera temporada de The Terror, amb important protagonisme del tema paranormal.

L’empenta femenina en el cine de gènere és, com es veu, una evidència, però falta encara molt camí per recórrer. En cinematografies tan productives com la japonesa, la sud-coreana o l’índia, la presència de dones al capdavant de pel·lícules de terror o fantàstiques continua sent mínima. I a Espanya les coses no són gaire millor, amb notables excepcions com les directores Carlota Pereda, Alice Waddington o Denise Castro.

Un toc d’atenció

Un gest com el de Mariona Borrull, periodista que va renunciar a la seva plaça com a membre del jurat de la secció Brigadoon d’aquesta nova edició del festival de Sitges "per la total absència de cineastes dones i no binàries en la selecció" de nou curtmetratges a concurs, hauria de servir, almenys, com a toc d’atenció, per molt que les xifres demostrin que el certamen del Garraf està bastant per davant d’altres cites del gènere quant a presència femenina.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Al cap i a la fi, tal com assegurava la directora, guionista i actriu Alice Lowe en una recent entrevista al portal Deadline, a les dones que es dediquen al cine "se les pressiona perquè a les seves pel·lícules es limitin a mostrar la realitat de les dones". "Se’ns intenta convèncer que aquesta és la nostra responsabilitat social com a cineastes en aquest moment –continua–, però jo no m’ho empasso. Jo soc una fantasiosa ingènua i d’això és del que van les meves pel·lícules. ¿Per què no hauria de ser així? Aquesta és la meva reacció a l’època en què estem vivint, i m’alegra molt que hi hagi tantes dones directores que estan obrint nous camins en aquest terreny".

Alguns d’aquests nous camins arrencaran des de Sitges en els pròxims 10 dies.