Sáenz de Urturi ressuscita la saga dels longeus

¿Com seria viure milers d’anys sense envellir? És l’interrogant que es va plantejar el 2009 Eva García Sáenz de Urturi (Vitòria, 1972) quan encara treballava de funcionària d’universitats, molt abans de convertir-se en escriptora supervendes i de guanyar el premi Planeta el 2020 amb la històrica Aquitània. S’ho preguntava en les diverses visites que va fer a les coves prehistòriques càntabres de Monte Castillo (Patrimoni de la Humanitat), a Puente Viesgo, on entre pintures rupestres de mamuts, cérvols i mans perpetuades a la roca recollia pistes perquè allà naixés i es refugiés, literalment, en el paleolític, la família que protagonitzaria el seu debut novel·lístic, la saga dels longeus. Uns personatges que no són immortals i busquen el gen que els ha mantingut joves fins a l’actualitat. Sobre ells va escriure i va autoeditar, el 2012 i el 2014, dues primeres novel·les d’una trilogia, avui introbables i buscades pels fans. Des d’aquest mateix escenari ha presentat aquesta setmana una edició revisada, i "desbrossada de trames paral·leles que la llastaven", del primer llibre La vella família (Columna/Planeta), que acaba de sortir a la venda, i ha anunciat per al 2025 el segon, també actualitzat, Los hijos de Adán, i un tercer, inèdit, El camino del padre, del qual aquesta llicenciada en òptica i optometria no en diu res.

"Sí que m’agradaria viure molts més anys. Tenim el desig de l’eterna joventut. És una cosa que no tinc cap dubte que arribarà. Els que investiguen per frenar l’envelliment i, sobretot, per revertir el mal cel·lular, ho daten per al 2045. El dubte és si serà només per a una elit o si es democratitzarà, una cosa que als governs els convé, ja que les despeses de la tercera edat es mengen els pressupostos. Crec que el futur anirà a millor i hi haurà més qualitat de vida", augura l’autora de l’exitosa trilogia de la Ciutat Blanca (la seva Vitòria natal), que va arribar al cine el 2019 (Netflix).

La fragilitat de la història

No obstant, no pensa el mateix de l’actualitat. "Vivim un moment molt delicat de la història en què sembla que tot esclatarà i el món s’acabarà demà, que ens governen persones molt perilloses, una constel·lació de sols negres que ens estan portant al desastre. T’adones de la fragilitat de la història, de com tot pot torçar-se en pocs anys". A Sáenz de Urturi li hauria agradat viure en les diferents èpoques que han experimentat els seus personatges. "Tot i que és un punt de vista ingenu, perquè aquí nosaltres hem crescut ja sense guerres, tot i que hem passat una pandèmia. Si viatgéssim al passat no sobreviuríem. A l’edat mitjana una de cada tres dones moria en el part. I fa només 80 anys a Espanya es vivia molt pitjor que avui. La meva besàvia, per exemple, va tenir set fills i cinc d’ells van morir", diu després de revelar els amulets que l’acompanyen: uns resquills de sílex que el seu avi va agafar d’un vell trill quan era nena, un penjoll d’una runa vikinga que portava quan va recollir el Planeta o una talla de mamut del seu escriptori.

La saga dels longeus pot evocar en algun moment la sèrie cinematogràfica d’Els immortals o les històries de vampirs, però recalca que a ella no li interessava "l’element fantàstic o màgic, ni fer-los immortals". "Parteixo d’una premissa impossible i la porto a la realitat evitant la fantasia. No tenen superpoders. Penso com serien i viurien unes persones que haguessin nascut fa milers d’anys. Als lectors els és igual que sigui gènere negre, romàntic, històric o fantàstic. Si els longeus han sobreviscut en la ment dels primers lectors és perquè són terriblement humans", defensa.

Odi entre germans

Com en els seus anteriors títols, també en El llibre negre de les hores (2022) i L’àngel de la ciutat (2023), de la seva última saga de l’inspector Kraken (amb sèrie en projecte), apareixen els conflictes familiars. "La família és la unitat social bàsica del conflicte, una cosa molt novelable", apunta. Són entre el pare, l’Héctor, i els fills: el Iago, el protagonista, té 10.300 anys, "amaga i arrossega un trauma molt profund, demostra una lleialtat absoluta al pare" i s’enamora de l’Adriana, paleontòloga del museu d’Art Rupestre que la família dirigeix a la Cantàbria actual, obsessionada amb el suïcidi matern. El Iago odia el seu germà Jairo, "violent i narcisista, fossilitzat en la cultura escita, on era un aristòcrata, es creu superior als no longeus, a qui menysprea, i no s’ha adaptat a les noves èpoques", descriu; i la seva germana Kyra, el marit i fill de la qual van morir en un accident.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Els seus personatges gaudeixen de l’eterna joventut. "Però no implica que siguin feliços. Tenen molts problemes i les seves vides no han sigut fàcils. Cada un reacciona de manera diferent". Uns renuncien a tenir fills perquè són no longeus i no volen veure’ls morir. El mateix passa amb les parelles. "D’altres prefereixen suïcidar-se perquè la vida no té res de nou per mostrar-los", assenyala Urturi després d’admetre que, des de l’antiguitat, "existeix un gen violent que es manifesta en alguns individus i, si hem evolucionat, ha sigut gràcies a la comunitat, que hem creat llaços i cooperat entre nosaltres".

L’èxit, per a Sáenz de Urturi, ha suposat "un canvi de vida". "Del que tenia el 2009 no en queda res. Visc en una altra ciutat, tinc una altra vida. Vaig ser funcionària i avui visc entre llibres, que és el que desitjava".