‘La virgen roja’ o la dona perfecta

"Jo crec que el cas de les Rodríguez té molt de reflex de la nostra pròpia història i d’idees de les quals som fills, i per això volia contemplar-lo amb la mirada de la nostra generació", explica la directora. "A més, tant el llibre de Grandes com la pel·lícula de Fernán Gómez se centren en l’Aurora, que és el personatge fascinant i contradictori perquè allotja la barbàrie". Rodríguez Caballeira va morir de càncer el 1955, en el psiquiàtric de Ciempozuelos on va passar gran part dels 26 anys de presó a què havia sigut condemnada. "Però, per reflexionar sobre com és possible que allò passés, he adoptat el punt de vista de la víctima".

Règim estricte

Des de petita, Aurora Rodríguez estava obsessionada amb l’eugenèsia, filosofia social molt popular en aquella època que defensa el perfeccionament dels trets hereditaris humans mitjançant diferents formes d’intervenció manipulada i mètodes selectius. Va passar anys buscant l’home adequat al costat del qual engendrar la dona perfecta; va acabar elegint un sacerdot castrense de Lleida que no va reclamar la paternitat. Va educar la Hildegart –nom alemany que significa "jardí de saviesa"– segons un règim increïblement estricte amb l’objectiu de convertir-la en líder d’un moviment que alliberaria les dones del futur, i la va mantenir aïllada del món exterior.

Abans de complir 2 anys, la nena ja sabia llegir, als 3 podia escriure i als 8 parlava anglès, francès i alemany. Als 10 anys, ja era coneguda en els cercles intel·lectuals de Madrid i als 13 va començar a col·laborar en diaris com El Socialista; als 14 va iniciar els estudis de Dret i als 17 va començar dues carreres més, Filosofia i Lletres i Medicina; poc després, ja havia escrit 16 monografies. Mentrestant, les seves ànsies de llibertat van xocar de manera cada vegada més frontal amb el control ferri de la seva mare, que arribat el moment no va suportar la idea de perdre-la; acabant amb la seva vida, va creure estar salvant-la de la corrupció i el fracàs, i alhora preservant la puresa de la seva pròpia visió.

Engendrar monstres

"Per a mi és important deixar clar que l’Aurora no era una psicòpata, sinó una fanàtica", matisa Ortiz. "No hem volgut fer un true crime, sinó una pel·lícula política. Aquestes dones van ser pioneres, i funcionen a tall de paràbola de com el somni de la raó engendra monstres. L’assassinat m’importa sobretot pel fet que entronca amb tot el teixit històric, sociològic i ideològic de la Segona República".

A partir de la seva peripècia argumental central La virgen roja es pregunta com les idees poden arribar a ser utilitzades com a coartada per manipular i trair la gent, i pervertides per actituds dogmàtiques i narcisistes; proposa reflexions, doncs, que també al·ludeixen a la vida política actual. "Com més em vaig documentar sobre els debats que tenien lloc en aquella època, més clars vaig veure aquests paral·lelismes", diu la directora. Tant llavors com ara el debat es fa més rígid, les propostes es converteixen en esquemes dogmàtics que corren el perill d’imposar-se sobre la realitat i l’humà, i llavors aflora el perill de violència. Em va atraure la possibilitat de parlar de gestos autoritaris i feixistes a través d’una mare i una filla que van ser símbol polític i exemple de civilització i sofisticació però van acabar simbolitzant la barbàrie".

L’home, l’enemic

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Similar vigència tenen les contrastades actituds de totes dues davant el sexe oposat, en tant que reflecteixen un debat avivat en el si del feminisme després de l’eclosió del Me Too. "Per a l’Aurora, l’home era l’enemic; la Hildegart, en canvi, representa un pas més en l’evolució del feminisme, dirigit cap a la integració i la col·laboració. Quan el feminisme oblida l’element humà pot ser utilitzat, com qualsevol estructura ideològica, en una eina per a la violència, i aquesta és la base de tot feixisme".

Tal com la retrata La virgen roja, Hildegart Rodríguez connecta estretament amb heroïnes de la filmografia d’Ortiz. Com la nòvia protagonista de La novia (2015), és un ésser tràgic que paga per les seves passions prohibides; i igual que la Teresa de Jesús representada a Teresa (2023), recorre a la paraula i l’argumentació en una època en què no solia acceptar-se que les dones utilitzessin aquestes eines. "Totes elles són personatges assolats per forces filosòfiques, emocionals i socials devastadores. Teresa i Hildegart lluiten per arribar al centre del coneixement; i la nòvia es dirigeix al centre del desig, que també és una forma de coneixement. En el seu camí, totes tres s’enfronten a les grans preguntes sense resoldre. I crec que una funció important de la ficció és precisament acostar-se a aquest abisme".