Gatti il·lumina la Filharmònica de Viena

El cicle Palau 100 va iniciar ahir a la nit la temporada del coliseu modernista comptant amb els admirats filharmònics de Viena, en una notable actuació sota la direcció de Daniele Gatti. Considerat un dels conjunts simfònics de millor so del planeta, la Filharmònica de Viena tornava a Barcelona per deixar molt clara la seva excel·lència mostrant que la química amb el mestre italià funciona a la perfecció.

La vetllada va sorprendre per eludir del repertori més habitual al no centrar-se en els grans simfonistes de tradició vienesa per mirar a la literatura musical russa amb dues creacions del segle XX, el poc programat ballet Apollon Musagète (1928), d’Igor Stravinsky, i la monumental Desena Simfonia de Dmitri Xostakóvitx (1953).

Un apunt per destacar: que només s’incloguin obres del segle passat és un símptoma de la normalització que s’està notant entre els programadors respecte de la renovació del repertori, que durant dècades gairebé no es movia del període romàntic, detall que s’agraeix tant a l’orquestra com al Palau per mantenir el programa proposat.

Poc es pot dir de la rotunda versió que es va interpretar del ballet de Stravinsky. Les cordes van ser superbes, amb una unitat i coherència admirables i una afinació immaculada. Danile Gatti, de memòria, va apostar per accentuar les lleugereses i transparències en aquesta joia amb moltes llums i poques ombres, una de les obres capitals de l’apartat neoclàssic del compositor. La concertino va brillar en la variació d’Apolo de la segona escena, tot dolçor, i res va desentonar en un discurs en el qual les muses van anar fent acte de presència a l’escenari una a una sense presses i sense pauses, caminant per aquestes dissonàncies subtils que brinden tanta modernitat a aquest ballet gairebé centenari.

L’autoreferencial Simfonia Núm. 10, en Mi menor, op. 93 de Xostakóvitx va sonar rotunda, generosa, acolorida. Una obra que, per la seva monumental estructura –de gairebé una hora de durada–, especialment en el fosc i dens moderato inicial, es va mostrar com un contrast ideal amb la blancor exhibida en la primera part. Perquè si Apollon és tot llum, la Desena de Xostakóvitx és una obra plena d’ombres. I Gatti així ho va entendre davant un conjunt entregat, de precisa acció de conjunt que lluïa solistes de luxe, remarcant els moments greus i profunds. Així i tot, no va pecar exagerant la lentitud de l’agònica (al contrari), i s’ho va passar bé en l’edificant i gairebé infernal segon moviment, un allegro breu i de ritme vertiginós, propi d’una dansa, per saltar al crescendo del tercer a ritme de vals i a la resolució final, tota una prova de foc superada amb escreix per aquesta orquestra senzillament fantàstica.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Orquestra Filharmònica de Viena & Daniele Gatti

Palau de la Música (3/10/2024)