Soderbergh i una història única de fantasmes

El cineasta Steven Soderbergh va començar fort, guanyant la Palma d’Or del festival de Cannes amb el seu primer llarg, Sexe, mentides i cintes de vídeo, quan només tenia 26 anys. La seva filmografia posterior ha sigut, amb els seus alts i baixos, una de les més riques i flexibles de les que s’hagin vist en el modern cine nord-americà. Soderbergh ha sabut jugar en el mainstream sense perdre empremta personal: allà queden grans exemples com Un embolic molt perillós (una de les millors adaptacions a la pantalla de l’obra d’Elmore Leonard), Traffic (que li va valer l’Oscar al millor director el 2000), les tres primeres entregues (sense comptar l’original de 1960) de la saga Ocean’s o la primera i tercera de Magic Mike. Quan Hollywood va voler fitxar-lo per coproduir la gala dels Oscars del 2021, la seva proposta va ser una espècie d’after-party més semblant a uns Globus d’Or, tot i que amb el bon gust de Questlove als plats.

Al mateix temps, Soderbergh no ha deixat de seguir els seus instints més ferotges i de jugar-se-la explorant gèneres familiars a través d’òptiques innovadores. Fa tres anys va gravar una primera pel·lícula de terror Perturbada, exhibició de l’actriu Claire Foy, amb un grapat d’iPhone 7 Plus. A la segona, Presence, que ahir va inaugurar la 57a edició del festival de Sitges, ens posa a la pell d’una presència, un espectre indeterminat, a través dels llargs i fluids plans seqüència en gran angular que es poden aconseguir amb la petita càmera digital Sony A9 III. Si ets Steven Soderbergh, és clar.

Algú ja viu en aquesta casa

Se suposa que algú amb la seva carrera hauria d’estar curat d’ansietats, però l’autor del mai ben ponderat remake de Solaris –¡quina música de Cliff Martinez!– es mostrava una mica inquiet per la resposta que pugui tenir Presence en un festival amb un públic conegudament amic de les explosions de violència. «Quan la gent sent la paraula terror, de seguida pensa en sang, i no hi ha sang en aquesta pel·lícula», va comentar en un generós i diàfan junket d’una hora amb cinc mitjans seleccionats, entre els quals EL PERIÓDICO. «Tinc curiositat per saber si la gent voldrà seguir el nostre joc i accepta una pel·lícula emocionalment violenta, però sense la classe de violència que la gent associa amb la paraula terror».

Una altra vegada amb guió de David Koepp (Parc Juràssic, Carlito’s Way) després del tecnothriller Kimi i abans del prometedor títol d’espionatge Black bag, Soderbergh explica aquí la història (no per coneguda menys efectiva) d’una família que compra una casa als afores i s’emporta pel mateix preu la presència del títol, en un primer moment tan sols percebuda per Chloe (Callina Liang), filla del matrimoni una mica disfuncional format per Chris (Chris Sullivan, ja utilitzat per Soderbergh en la memorable sèrie The Knick) i Rebecca (Lucy Liu), una mare enamorada no de la seva filla sinó del seu fill, Tyler (Eddy Maday), tot i que aquest s’hagi submergit en la rebel·lia sense causa. El fantasma llisca per escenes familiars sense aparent ànim de molestar en excés… almenys fins que no té més remei que influir.

Pregunto al director quin afany el va moure en un primer moment, si el d’explicar una història de fantasmes o el de jugar amb aquesta càmera i aquesta classe de perspectiva. «Tot va començar perquè alguna cosa passa a casa nostra, a Los Angeles –assegura amb el rostre seriós–. Una de les nostres housesitters [persones que cuiden la casa d’algú quan els amos no hi són] ha vist una dona. Una dona va morir a casa nostra i, segons diu un veí, no per suïcidi, com diu la policia, sinó assassinada per la seva pròpia filla. Sabíem això al comprar la casa, i van passar algunes coses curioses, però res que em fes sentir por. Després, una amiga de la meva dona va veure una dona movent-se al fons del passadís; del bany a l’habitació on es va trobar el cos de la morta. Això em va fer pensar: ¿com se sent aquesta presència? ¿Què en pensa que ens mudem a casa seva?».

Kubrick i Amenábar

D’altra banda, l’atreia la idea de fer una pel·lícula filmada en primera persona realment satisfactòria. Per a ell no n’existeix cap que ho sigui del tot, ni tan sols exemples pioners com La dama del lago o (37 minuts de) El camí fosc. «El desig de girar-te i veure l’altre costat és, crec, insuperable. En aquest cas, no hi ha res que es pugui mostrar. Espero que aquest impuls de mirar als ulls del protagonista es difumini de seguida. En dos plans entens com funcionarà tot i estaràs satisfet amb això». Sobretot si ets un espectador obert a les velles històries explicades de maneres noves.

A l’hora d’assenyalar influències, Soderbergh no pot negar el permanent influx de Kubrick, l’empremta del qual s’apreciava ja en Solaris, i del qual es va atrevir a podar el 2015 2001: Una odissea de l’espai, en un muntatge alternatiu. De camí a Sitges pensava també, ens explica, en com connecta Presence amb Los otros, d’Amenábar. «L’aritmètica de l’argument em sembla preciosa. I el director juga net: si tornes enrere i segueixes tot el que fas, entens que mai fa trampa».

Gairebé com de costum

Notícies relacionades

Gatti il·lumina la Filharmònica de Viena

Un musical d’altura al TNC fet a casa

Ahir es respirava a Sitges l’ambient de cada any. El frenesí de fans, encara amb energia el dia u, corrent d’una sala a una altra sense gairebé temps per fer un mos. La desfilada de samarretes de terrors clàssics. I abans, bastant d’hora, la cua dels nens davant l’Auditori per a la sessió escolar, en aquest cas l’estrena mundial de Dalia y el Libro Rojo. Tot resulta familiar, tot tret de la falta a les agendes del Retiro, espai emblemàtic que està sent objecte d’una necessària remodelació i actualització. Segons va prometre Ángel Sala, director artístic del certamen, en la seva presentació de la sessió matinal de Presence, «l’any que ve el tindrem de manera espectacular». Les sales, això sí, continuen sent set: el renovat espai Escorxador torna a acollir projeccions del certamen.

Alguns números que parlen encara millor de l’expansivitat del festival: aquest any hi haurà, diuen les xifres de l’organització, un total de 110 photocalls, 234 llargs, 112 curts, gairebé 27.000 minuts de metratge i més de 550 talents convidats. Farem el que puguem per explicar-los aquí tot l’essencial.