La guerra per la vida

Teresa Gómez ho sap perquè ho pateix des de fa quaranta anys. Els mateixos que, per amor, la van portar a viure al país del seu marit per acabar acostumant-se a la guerra i adaptant-se als constants límits que aquesta imposa. Així ho admetia a Ràdio Nacional d’Espanya, poques hores abans de ser repatriada. Enrere ha deixat un Líban atacat per terra i aire. Un Estat fallit que, buscant les nostres cansades mirades, ha provocat que, al seu torn, les desviéssim de Gaza, on l’horror no cessa i tot cada dia és pitjor que l’anterior. Com Síria, país del qual ja hem perdut el compte dels anys que acumula destruint-se i que ara ha tornat a concitar l’interès dels bombardejos de Netanyahu perquè, com Hamàs i Hezbol·là, també rep ajuda de l’Iran, el gran enemic.

És tanta la impotència per tanta guerra que una mínima necessitat de supervivència sembla abocar-nos a reduir-les a una de sola. L’última. Però la resta, les anteriors, continuen. Ucraïna, sense anar més lluny. Amb la tranquil·litat de Putin i la desesperació de Zelenski, que continua aixecant la mà per demanar la paraula intentant fer-se sentir, oferint abans del cru hivern que se li acosta una proposta que titula per a la victòria, però que analistes internacionals interpreten com la possible acceptació de l’acord que abans va refusar.

Pretendre narrar la complexitat del que passa de vegades fa córrer el risc de perdre’s en un laberint de passions. Per això, recórrer a l’anècdota, als fets menors però contrastats, ajuda a entendre la dimensió d’una realitat que sempre s’escapa a les millors intencions. I, en això, la reina és Maruja Torres. La dona que, practicant-ho, es va convertir en la periodista que va voler ser, en la reportera que ho va intentar, en la novel·lista que va aspirar i en la persona decidida, provocadora, desimbolta i lliure que va desitjar.

Amics de l’ànima

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

María Dolores Torres Manzanera (Barcelona, 16 de març del 1943), Maruja per al món, acaba de publicar Cuanta más gente se muere, más ganas de vivir tengo (Ed. Temas de Hoy). Que el títol i el seu llançament coincideixin amb la recrudescència de la situació al Pròxim Orient que tant coneix no ha de confondre el lector. I, tot i que rememora pinzellades del seu reporterisme de guerra i evoca la seva passió pel Líban, els desapareguts a qui es refereix són els seus amics de l’ànima que l’han anat abandonant i la memòria dels quals la convida a revertir el seu dolor en una celebració de la vida com la sent "tot i que sigui fotudament curta, fins i tot quan més es prolonga".

Sense renunciar a la seva infinita capacitat de dibuixar el somriure que la caracteritza, fins i tot la rialla que la va diferenciar des dels seus principis, Maruja Torres despulla els pensaments que l’acosten al seu final i encadena reflexions tant personals com transferibles sobre el temps que ens queda, la paraula que ens defineix, l’origen que ens marca, el desig que ens empeny, la pel·lícula que ens projecta i la maleta que ens espera. Fulgor literari de qui continua pensant com ha viscut. Intensament.