L’Auditori estrena amb èxit nou so i temporada

L’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) va aixecar el teló de la seva temporada estrenant la nova acústica de la sala Pau Casals de l’Auditori després de la seva recent reforma, i les millores es van fer evidents. El so va arribar al públic més empastat, amb una projecció més nítida, fet que va possibilitar apreciar subtileses, pianissimos o pizzicati. Això també es va fer evident davant la veu solista, ja que el programa inaugural s’obria amb cançons de Frederic Mompou amb la soprano Núria Rial, de timbre angelical. Una de les carències acústiques de la sala, a més de les percebudes pels mateixos músics a l’escenari, era la projecció de les veus, i amb aquestes esperadíssimes i benvingudes reformes el problema sembla solucionat.

Per a aquesta primera proposta del curs, Ludovic Morlot, titular del conjunt, va dissenyar un menú centrat en obres del segle XX –detall important– amb què va poder lluir l’orquestra en diferents facetes, sense oblidar-se del seu adorat Maurice Ravel, de qui es va interpretar al complet el ballet Daphnis et Chloé (1912, 2020 rev. John Wilson), comptant amb l’espectacular participació de l’Orfeó Català. L’obra, una simfonia coreogràfica per a gran orquestra i cor, s’acostuma a interpretar fragmentada en suites, i a l’oferir-se íntegra va seduir amb la seva espectacular factura –més encara quan s’anava projectant el guió del ballet, fet que en facilitava la seva comprensió–, completament assimilat per una OBC en plena forma. D’una modernitat que sorprèn per les seves subtils dissonàncies i per l’ambiciosa i colorista instrumentació, l’impressionisme ravelià té en aquesta obra mestra la seva màxima expressió, amb una tímbrica incomparable, i en un delicat treball dels motius musicals que l’OBC va assumir amb caràcter, eficàcia i maduresa.

Notícies relacionades

Sexe, mentides i cintes de vídeo (a l’espanyola)

El megaèxit del terror coreà sacseja Sitges

Abans, com deia, el programa va arrencar amb Núria Rial interpretant cinc cançons de Mompou orquestrades magistralment per Albert Guinovart, que els va donar presència i sentit d’espectacle. La soprano va lluir el seu vellutat timbre i va captivar amb el fraseig, i va treure partit de les noves ressonàncies de la sala.

Finalment, en la popular Rhapsody in Blue de George Gershwin, el pianista francès Lucas Debargue es va lluir en les parts solistes amb una digitació prodigiosa, molt còmode junt amb una OBC entregada i amb ganes de gaudir.