El megaèxit del terror coreà sacseja Sitges

Ni Del revés 2, ni res amb Timothée Chalamet, ni encara menys Deadpool y Lobezno: l’estrena més existosa del 2024 a la taquilla sud-coreana ha sigut la local Exhuma, sorprenent odissea de xamanisme i desenterraments amb unes arrels profundes que s’entreteixeixen en els traumes de la història nacional. ¿Com porta el director i guionista Jang Jae-hyun això d’haver aconseguit la pel·lícula més exitosa de l’any (ja sisena més exitosa de la història) al seu país? "No m’ho esperava per a res", ens explica (a través d’una intèrpret) al festival de Sitges, del qual Exhuma hauria de sortir amb alguna mena de reconeixement. "Però pel que sembla a la gent li ha agradat que la pel·lícula fos tan immersiva. També que no es quedi en un únic gènere, com sol passar en el nostre cine. I també està l’estructura: en lloc d’un principi, nus i desenllaç, hi trobem una història de quatre parts".

En aquest alambinat i dens relat de terror ocultista, una família rica de Los Angeles recorre a una xamana coreana (Kim Go-eun, gloriosa heroïna de Coin locker girl, vista a Sitges el 2015) i al seu aprenent (Lee Do-hyun) per mirar de curar el seu primer nadó de la misteriosa malaltia que el fa plorar des que va sortir al món. Tot apunta a un tipus de maledicció, una crida de la tomba, i per trencar-la cal desenterrar i reubicar les restes d’aquest ancestre incòmode en el més enllà. A l’equip s’hi uneixen així un geomant o expert en fengshui (Choi Min-sik, gran protagonista de la llegendària Old boy) i un embalsamador (Yoo Hae-jin), tots dos molt bons en la seva feina i amb gràcia per al diàleg. Algunes tombes, aprenen aviat, és millor no tocar-les.

En l’origen de tot hi ha una imatge que va quedar gravada en la ment del director quan només era un nen: "Vaig créixer al camp i una vegada vaig poder veure gent del poble fent una exhumació. A partir d’això vaig començar a interessar-me pels taüts, sobretot els antics, que són els més interessants. És una espècie de fetitxisme", una fascinació que es palpa realment en la pel·lícula.

Es podria dir que Exhuma és resultat menys de veure cine fantàstic que d’observar la realitat: "Totes les supersticions i rituals que hi apareixen són reals; tot i que, des d’una certa distància, Corea del Sud sembli l’epítom del progrés tecnològic, encara tenim molt xamanisme i moltes religions molt arrelades". D’altra banda, no sembla difícil rastrejar-hi la influència d’El extraño, clàssic del terror sobrenatural sud-coreà també amb xamans pel mig. "El seu director [Na Hong-jin] i jo som amics, tot i que ell sigui una mica més gran que jo, i solem parlar molt de pel·lícules. El extraño va tenir moltíssim èxit, és tot un emblema del terror sud-coreà. Potser per això he mirat de trobar elements que marquessin distàncies".

L’aparent homenatge a L’exorcista va ser també involuntari i, a més, ni tan sols estava en el guió. Va ser producte de les condicions econòmiques: "En un primer moment, aquest personatge havia de morir saltant per la finestra, però no ens arribava el pressupost per fer una cosa així", confessa Jang sense complicació.

Notícies relacionades

Sexe, mentides i cintes de vídeo (a l’espanyola)

L’Auditori estrena amb èxit nou so i temporada

Competitivitat coreana

La pluja d’Oscars per a Paràsits i el fenomen apoteòsic anomenat El juego del calamar han convertit la producció audiovisual sud-coreana en part regular de la dieta cultural del públic occidental. ¿Content d’aquest auge? "És una cosa que veig clarament en el feedback que rebo d’amics estrangers o el que llegeixo en xarxes socials. Segons la meva opinió, aquesta acceptació és el resultat del treball dels nostres antecessors, dels directors que van venir abans i van donar projecció mundial a la nostra cinematografia. Ara es tracta d’estar a l’altura, de treballar molt per aconseguir unes obres al mateix nivell i fins i tot per sobre. A Corea del Sud hi ha molts directors molt ambiciosos, que majoritàriament escriuen els seus guions a més de dirigir-los. Hi ha molta competitivitat, com en qualsevol àmbit de la societat coreana. Les obres que acaben arribant a tot arreu són les millors".