Robe Iniesta: "El rock a Espanya sempre ha sigut una música de minories"

Són concerts en què hi ha de tot. Són dues parts, la primera una miqueta més tranquil·la, i la segona més rock. Cançons dels dos últims discos, de l’últim, sobre tot, i temes d’Extremoduro de tota la vida que anem canviant d’una nit a l’altra. El directe és quan les cançons cobren sentit. I per descomptat a tu el que més t’agrada és tocar l’últim que has fet. És normal. El que seria estrany seria una altra cosa. Cal fer un equilibri entre el que molta gent desitja sentir i el que a tu et vingui de gust tocar.

En solitari ha aconseguit conservar un vincle fort amb un públic en què es barregen seguidors dels temps d’Extremoduro i gent més jove que s’hi ha anat afegint. Aquest estiu, en el concert de Porta Ferrada, hi havia llargues cues per poder comprar samarretes.

Ara hi ha molta gent jove, moltíssima. No deixa de sorprendre’m. Per això fa un temps vam decidir separar la part davantera del públic en una de marxosa i una altra de més tranquil·la. Abans, la part davantera era per anar a la batalla, a ballar, fer pogo, empènyer i ser empès, però va començar a venir gent amb una altra actitud, més estàtica, sense voler perdre’s detall, però d’una altra manera. Precisament els jovenets són els que estan més aturats.

¿Com porta això de l’ús dels mòbils per penjar a Instagram fotos amb vostè de fons?

Veig molts xavals que van al concert a posar a Instagram que han estat allà, però intento mantenir una mica a ratlla això dels mòbils, sense ser intransigent. Vaig veient que el nostre públic va aprenent a utilitzar el mòbil i a no passar-se tot el concert amb ell a la mà. Perquè pots fer una foto o un vídeo, però cal disfrutar del moment. Al final, ¿tot serà per a Instagram? ¿Viatjar, anar a un concert, tot això és per estar a Instagram? M’imagino que, en la música urbana, on van sense banda i hi ha un senyor a l’escenari i potser uns ballarins, potser això no és tan entretingut i necessites recórrer una mica més al telèfon, perquè no hi ha gaire a veure, res que s’estigui coent, i la meitat de la música està pregravada.

A vostè no li agrada parlar del missatge de les seves cançons, però llavors cada oient es munta la seva pel·lícula. ¿No hi pot haver interpretacions equivocades?

No tenen per què ser equivocades. Jo puc haver intentat fer una cançó alegre i que a algú li faci tristesa o al contrari. El que l’autor estigués pensant al fer-la és secundari. A cada un, la cançó li diu el que li diu.

Es pot pensar, per exemple, que hi ha reflexos d’un estat d’angoixa o depressió flotant en algunes cançons.

Jo d’això mai n’he parlat explícitament. Intento no parlar de la meva vida. A la gent li dono la meva obra, i la meva vida personal queda per a la meva família i per als meus amics. Les cançons, principalment, t’han d’emocionar, i si ho aconsegueixen, per a mi ja és vàlid.

La imatge de Se nos lleva el aire sembla dir-nos que som lleugers, poca cosa.

I que cal viure en l’ara. El vent, com a metàfora del canvi, que tot va passant. De vegades sembla que tot és passat o futur, quan el temps que vivim és el present. Mai està de més recordar-ho.

En el seu actual rumb en solitari, les envestides de rock s’han rebaixat i han guanyat espai els racons poètics i els desenvolupaments de música progressiva amb ecos dels grups andalusos dels 70. ¿Ha desempolsegat velles influències?

Jo he tingut influències de molts tipus de música, però això és quan estàs començant. Després, quan estic component, intento sentir poca música. En altres moments, més, però no per agafar coses sinó perquè et vinguin ganes de fer cançons. Les influències són per a quan comences i després has de recórrer el teu propi camí.

¿Li molesta la música comercial que es propaga a les xarxes?

El rock a Espanya sempre ha sigut una música de minories. Hi ha hagut altres músiques més de majories: pop, disco... Ara hi ha la música urbana i, potser, la principal diferència que veig és que és una música una miqueta d’un sol ús, amb cançons que no escoltaràs l’any que ve perquè ja seran com del plistocè. El que més em sorprèn és que surtin cançons que de sobte tinguin més escoltes que les que jo tindré en tota la meva vida. I dic: ¿com s’hohan fet per escoltar tots, en les mateixes setmanes, la mateixa cançó? ¿És l’algoritme, o que la gent és molt borrega, o estan tots d’acord? ¿Com és possible? Cançons que tenen centenars de milions d’escoltes en una setmana o 15 dies, i que d’aquí a un any ja ningú escoltarà, i n’arribaran d’altres. Quan una cançó, si és bona o dolenta, això ho diu el temps.

L’última vegada que va parlar amb aquest diari, l’octubre del 2022, afrontava un judici contra Live Nation per la suspensió de la gira de comiat d’Extremoduro (li van reclamar 4,3 milions d’euros). El judici es va celebrar i va ser absolt. ¿Història tancada?

Vaig guanyar, però ells no es van quedar conformes i van recórrer. Segueixen a la seva. És una multinacional que tenen el seu advocat en nòmina i el deuen haver de mantenir ocupat, dic jo.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Aquesta gira acaba el 15 i 16 de novembre en el madrileny Wizink Center. ¿I l’any que ve?

Descansar i compondre. Quant temps ho diran les cançons. Quan no les tens, no hi ha ganes de sortir. Quan hi ha cançons et comença a picar el cuc, et vols ficar al local a jugar amb elles, i després a l’estudi, i al final et venen ganes boges de tocar-les en directe. Però no puc planejar res, perquè no tinc ni idea de quan sortirà una cançó.