‘El baño del diablo’ narra una antiga epidèmia criminal

Que la pel·lícula segurament més impactant d’aquest festival de Sitges sigui un drama gairebé factual diu molt sobre l’ésser humà i la nostra societat. El baño del diablo (Oficial Fantàstic Competició) no relata cap possessió sobrenatural, sinó que fa sortir a la llum una poc coneguda epidèmia criminal i autodestructiva que va assolar zones de parla germànica a l’Europa dels segles XVII i XVIII: persones amb impulsos suïcides, sobretot dones, van cometre crims capitals, sovint assassinats de nens, per així poder ser detingudes, absoltes per un sacerdot i finalment executades; evitaven d’aquesta manera la condemnació eterna que els hauria valgut el suïcidi, un pecat impossible de confessar.

"Fins no fa gaire no sabíem res del tema, tot i que allò va passar al nostre país", explica la directora austríaca Veronika Franz, autora amb Severin Fiala de les també memorables i incòmodes Goodnight mommy i La cabaña siniestra. "En vam tenir notícia escoltant la historiadora Kathy Stuart en el pòdcast This American life. El tema ens va fascinar i ens vam posar en contacte amb ella. Explorant els seus arxius vam trobar els interrogatoris a una camperola anomenada Eva Lizlfellnerin. Les seves respostes, en què parlava de tristeses i somnis, de la seva vida diària, ens van arribar a l’ànima. Als llibres d’història no s’expliquen aquestes vides".

L’artista dark pop Anja Plaschg, àlies Soap & Skin (era la veu del tema principal de Dark), interpreta a El baño del diablo una versió d’aquesta dona "tan fàcil d’entendre, tan moderna; una persona forçada al perfeccionisme que va caure en una depressió i, sent els temps que eren, no va poder ser diagnosticada", en definició de Fiala.

Després de casar-se amb un home a qui gairebé no coneix i traslladar-se a una comunitat veïna, l’Agnes comença a enfonsar-se sota la pressió de les expectatives i normes d’una societat ultrareligiosa que ens agradaria pensar que és més distant de l’actual. Segueix el lent i amarg procés de desintegració d’una ànima lluminosa, com en alguns clàssics reveladors de Lars von Trier (Rompiendo las olas, Bailar en la oscuridad), una comparació que Franz i Fiala entenen i agraeixen.

La seva heroïna, sigui com sigui, encara és més complicada, menys fàcil de veure només com una víctima. Decideix cometre un acte innominable, "una cosa que no fa la pel·lícula menys feminista, sinó més feminista", assenyala Fiala. "S’ha de parlar de la dona en tota la seva immensitat, i això inclou la capacitat de cometre el mal. Però també volíem que quedés clar que, si hi ha un malvat en tota aquesta història, no seria ella, l’Agnes, sinó la societat. És culpa de tots que pugui arribar a passar una cosa com aquesta".

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

De Berlín a Hollywood

Alguns mesos després de sacsejar el festival de Berlín, El baño del diablo va ser escollida com la representant austríaca en la carrera per l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. ¿Aquest tema fa perdre la son al duo de cineastes? "Sobretot, els tràmits, ens han fet perdre la son", apunta Franz. "Ara faltaria anar a Los Angeles i ajudar a fer que la gent sàpiga que aquesta pel·lícula existeix. Però tampoc sabem si serà gaire del gust de l’acadèmia. És massa torbadora".